Miracle arriba a la Sala Beckett. Es tracta de la nova creació de l’escriptora alemanya Enis Maci que, tot i la seva joventut, és molt reconeguda en l’àmbit literari. Ara, arriba a Barcelona juntament amb Juan Miranda, creador que va formar part de la companyia resident de la Beckett la temporada passada. Presenten Miracle, una obra de teatre performatiu que ens convida a qüestionar-nos la influència del cos a les nostres vides.
Miracle, una obra performativa sobre el cos i la dona
Miracle és una proposta diferent i contemporània. Està dividida en diferents parts on podem escoltar a personatges femenins diferents com La Madre Teresa, una estrella del porno anomenada Sexy Cora o Derviche Hatixhe, entre d’altres. Personatges que ens expliquen la relació malaltissa, d’amor i odi que tenen amb el seu cos i com és tractat a la societat. Tal com se’ns explica a la sinopsi: «El cos com un escenari de poder i obsessions».
El més destacat de la proposta és la presentació coral. Els personatges parlen alhora creant, així, una melodia litúrgica i una veu conjunta. Perquè, tal com la mateixa escenografia ens mostra, som part d’una construcció social que anem creant pedra a pedra, maó a maó.
Una obra difícil de seguir i difícil d’entendre
A Miracle passen diverses coses: per una banda, l’obra es presenta en castellà i alemany, amb subtítols a la pantalla. Normalment, no hi hauria cap problema amb això, però ens trobem amb una obra difícil de seguir, carregada de metàfores i amb múltiples veus. I l’alemany no és un idioma proper a nosaltres. Per tant, aquest és el primer impediment.
Però, per altra banda, el contingut de l’obra no s’acaba d’entendre del tot. La cohesió entre les diferents parts i intervencions quasi no existeix i has de fer un esforç descomunal durant tota l’obra per intentar entendre què et volen dir. Al final, surts del teatre amb la sensació que no has acabat d’entendre bé el que han volgut explicar-te i amb més dubtes que respostes.
I, per últim, hi ha una gran diferència interpretativa entre les actrius. Algunes escenes brillen molt, d’altres gens; algunes escenes funcionen i creen aquesta sensació de litúrgia, d’altres queden coixes i semblen poc treballades…
La intenció és bona, la posada en escena és bona, però falten coses per polir en aquesta proposta. Falta més treball interpretatiu i, sobretot, falta entendre què es vol dir. Haver de consultar la sinopsi un cop acabada la funció per intentar entendre de què anava l’obra, diu molt sobre el que s’ha aconseguit a l’escenari.
- El que més m’ha agradat: La concepció de l’obra com un «Nosaltres».
- El que menys m’ha agradat: No s’entén bé el que es vol comunicar. Surts amb més dubtes que respostes.
— COMPRAR ENTRADES —
