Crítica: Tots eren fills meus – Teatre Lliure

Crítica: Tots eren fills meus - Teatre Lliure

Tots eren fills meus té tots els ingredients per ser l’èxit de la temporada. L’esplèndid text d’Arthur Miller, la més que encertada direcció de David Selvas i les grans interpretacions d’un nombrós equip d’actors i actrius encapçalats per Emma Vilarasau i Jordi Bosch ho justifiquen. En acabar la funció, el públic del Lliure Montjuïc aplaudeix amb entusiasme.

Tots eren fills meus serà un dels èxits de la temporada

L’obra ens situa al jardí de la casa dels Keller. La forta turmenta ha fet caure l’arbre que van plantar el dia que Larry Keller va desaparèixer en combat fa tres anys. El cos no es va trobar. El pare Joe i el fill Chris han decidit passar pàgina mentre que la mare Kate segueix esperant que el seu fill torni de la guerra.

Aquest és el punt a partir del qual Miller construeix una trama molt ben estructurada que ens dona la informació a compte-gotes, com si fos un thriller. Un argument ple se secrets inconfessats (i inconfessables) però intuïts pels protagonistes que no descobrirem fins el final. Tots eren fills meus manté l’atenció del públic durant les més de dues hores que dura la funció. No ens atrevim a respirar (i menys, a tossir).

Arthur Miller va escriure Tots eren fills meus entre el 1947 i el 1948, just en acabar la II Guerra Mundial.  Junt amb La mort d’un viatjant (1949) i Panorama des del pont (1955) són les seves obres més conegudes. El dramaturg no va participar en combat però va lluitar amb el poder de les paraules. Com diu la nota de premsa «L’espectacle és una crítica a la societat nord-americana de postguerra i al mercantilisme capitalista, i reivindica els joves en la construcció d’una societat millor».

Un argument complex d’Arthur Miller i grans interpretacions

Es diria que hi ha dos fils argumentals que s’entrellacen a la perfecció. Per una banda, com afronten els Keller la desaparició del Larry i la relació del seu germà Chris amb l’Anne, novia del desaparegut i filla del soci de Keller, ara empresonat.

Per una altra, l’accident que van provocar Joe Keller i Steve Deever, els socis d’una fàbrica de material militar, en què van morir 21 soldats a causa d’unes peces defectuoses. Deever va ser empresonat mentre que Keller va ser absolt i ara viu en l’abundància. Un argument amb alguns punts de coincidència amb L’ànec salvatge d’Ibsen que vam poder veure el 2017 al Lliure.

El nombrós grup d’actors i actrius que intervé en l’obra (un total de 10) aporten complexitat a l’obra. La doten de ritme i multiplicitat de matisos en un engranatge perfecte. Tots, sense excepció, estan esplèndids en el seu paper però el pes interpretatiu de Tots eren fills meus recau sobre Joe Keller (Jordi Bosch), Kate Keller (Emma Vilarasau), Chris Keller (Eduardo Lloveras), Anne Deever (Clàudia Benito).

He vist actuar moltes vegades en Jordi Boch però en aquest paper es creix i està magistral. Una actuació intensa d’un home ambiciós i sense escrúpols, capaç de tot per enriquir-se sense un bri de remordiment. Per la seva banda, Emma Vilarassau, convincent com ens té acostumats, interpreta el paper d’una mare que pateix i es nega a acceptar la mort del seu fill per les implicacions que això suposa. Eduardo Lloveras i Clàudia Benito són els joves que sense voler hereten els deutes morals dels seus pares i a l’hora perpetuen un model econòmic basat en els mercantilisme. Potser no són tan innocents com es creuen. En el fons, Tots eren fills meus parla sobre la responsabilitat moral sobre allò que hem fet, no només nosaltres sinó també els nostres progenitors i com tots els joves són també fills nostres.

Els acompanyen a escena Quim Àvila (George Deever, germà d’Anne i detonant de la tragèdia), Eduard Buch (Jim Bayliss), Ricard Buján/Ramon Mir (el nen, Bert), Francesc Marginet (Frank Lubey), Gemma Martínez (Sue Bayliss), Clara de Ramon (Lydia Lubey).

Una posada en escena que encaixa amb l’argument de l’obra

Els intèrprets entren i surten de l’escenari, convertit en una mena de quadrilàter de gespa (també en podríem dir ring) amb mobles de jardí, dissenyat per Alejandro Andujar. L’arbre caigut al jardí esdevé un símbol sobre la mort de Larry: caiguda quan fa anys de la desaparició, recollida quan retorna la seva novia i final desaparició en un forat per on s’escolen les esperances de Kate. És un encert situar l’escenari al bell mig del pati de butaques perquè permet al públic veure les interpretacions de ben a prop.

La posada en escena es complementa amb una selecció d’un acolorit i retro vestuari dels anys 40-50 a càrrec de Maria Armengol, l’espai sonor de Damien Bazin, amb una curiosa selecció de música que encaixa bé amb la trama i la il·luminació de Mingo Albir.

Tot el que es pot dir de Tots eren fills meus és bo. No voldria allargar-me més, a risc de fer algun spoiler. Només em queda animar-vos a veure-la si trobeu entrada perquè, pel que sembla, estan exhaurides. Tan de bo la prorroguin perquè feia temps que no veia una obra tan rodona.


  • El que m’ha agradat més: tot.
  • El que m’ha agradat menys: res.

Crítica: Tots eren fills meus - Teatre Lliure

Lluïsa Guàrdia Filòloga per la UAB i activista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ... Màster en Gestió Cultural. (UOC-UdG). Col·legiada pel Col·legi per Periodistes (per exercici professional), membre de l'Associació de Protocol i Relacions Institucionals, sòcia del Cercle de Cultura i membre del Consell de Públics del TresC (al 2023) M'encanta llegir i escriure o, per descomptat, anar al teatre.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *