Crítica: La Teranyina – Teatre del Raval

4 out of 5 stars (4 / 5)

S’obre el teló – sí, sí, aquest cop de manera literal amb cortines vermelles i tot – i comença l’espectacle al Teatre del Raval. L’escena s’ha transformat en l’interior d’una sala d’estar a l’antiga, i ens convida a conèixer l’única comèdia que va escriure la cèlebre Reina del Crim: La Teranyina.

La Clarissa és una dona enginyosa i divertida, però amb una afició a les mentides i a fer volar la imaginació que fa que la gent del seu voltant no se la cregui sempre. Però quan troba un cadàver al saló de casa seva, l’ajudarà aquesta peculiar habilitat, o acabarà tot embolicat en una teranyina de mentides que l’atraparà a ella mateixa?

La Teranyina d’Agatha Christie arriba al Teatre del Raval 

El misteri, pistes, originalitat i sorpreses pròpies de la ploma d’Agatha Christie… però en clau de comèdia? Tot i que les rialles no són exactament el que un espera treure de les intrigants històries d’assassins de l’escriptora anglesa, La Teranyina aconsegueix una barreja d’un assassinat ben real i un crim a resoldre, amb l’atmosfera despreocupada i – com a mínim aparentment – inofensiva del gènere còmic.

La Teranyina, dirigida per Empar López, no és una esgarrifosa illa amb un amenaçador compte enrere, ni el claustrofòbic tren que s’atura aquesta temporada al Teatre Condal, però la xarxa que es teixeix al Teatre del Raval revela una petita joia que val molt la pena descobrir.

El seu atractiu és palpable des de la mateixa introducció. Tant l’escenografia com el vestuari són impecables, sense extravagàncies ni grans canvis, però no per això menys encantadors, i l’ús del teló per separar cada acte és la cirereta d’un pastís d’aquells que se sap que agradaran a la majoria de convidats.

Tot i les múltiples adaptacions contemporànies de clàssics inventives, pertinents i de qualitat que s’han pogut veure sobre els escenaris recentment, una bona història de l’època mostrada tal i com va ser pensada sempre és d’agrair quan es fa amb una gràcia com la de l’equip de La Teranyina.

Com una capseta de música, el teló s’obre i els personatges cobren vida. D’aquesta tasca se n’encarrega un equip d’actors amb molt bona química, amb una genial Cristina Brondo encarnant la seva protagonista Clarissa, o la jove Mar Ferrer en el paper de l’adorable Pippa.

La qüestió del ritme

Interpretacions entranyables, ambient totalment encertat, i misteri assegurat, però l’espectador que es mogui únicament pel títol de comèdia ha de tenir en compte que malgrat el seu caràcter més lleuger, se segueix tractant d’una història d’Agatha Christie.

No es pot esperar de La Teranyina un còctel dinàmic amb ingredients que, l’un rere l’altre, pretenen provocar el riure de l’espectador modern cada cinc segons. L’obra és llarga (dues hores), i es pot arribar a fer lenta i enrevessada (ja ho diu el títol) en alguns moments, sobretot al principi. La feina d’Empar López, dels actors, i de tot l’equip, tanmateix, assegura uns 120 minuts si no hilarants ben entretinguts, i el resultat mereix els aplaudiments.


  • El que més m’ha agradat: Tant l’escenografia com l’atrezzo (i els actors, per descomptat) són capaços de crear una atmosfera amb molt d’encant que resulta entretinguda i agradable de veure.
  • El que menys m’ha agradat: no es tracta d’una comèdia dinàmica i energètica, sinó més aviat d’una història amb tocs còmics incorporats i un aire més informal, cosa que la pot fer una mica lenta en algun punt, però això és totalment qüestió de la història en si mateixa.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *