23F Anatomia d’un instant, al Lliure de Gràcia

4.5 out of 5 stars (4,5 / 5)

El Lliure presenta 23F Anatomia d’un instant, basada en el llibre homònim de Javier Cercas (2009) i dirigida per Àlex Rigola. L’obra ens retorna a una època fosca de la història d’Espanya que no hauríem d’oblidar. El cop d’Estat del 23 de febrer de 1981 en què un grup de militars, liderats pel comandant Antonio Tejero, van interrompre en el Congrés dels Diputats a punta de pistola.

23 F Anatomia d’un instant és una obra de teatre testimonial imprescindible

A l’ordre de “Todo el mundo al suelo”, els congressistes es van amagar sota els escons de l’hemicicle. Tots menys tres: l’expresident Adolfo Suárez encara en funcions, el general Manuel Gutiérrez Mellado i el secretari general del Partit Comunista Santiago Carrillo.

Per què van desobeir l’ordre posant en risc la vida? Defensaven un encara immadur sistema democràtic que començava fer-se realitat després de l’etapa de la transició? Responien a una formació militar que feia inacceptable aquella mostra d’insubordinació davant del govern de la nació?

Suárez va construir una democràcia a partir dels retalls de la Dictadura

O potser, com apunta Àlex Rigola en el dossier de premsa, l’actitud de Suárez suposa el naixement d’un nou tipus de líder que Hans Magnus Enzenerguer anomena herois del segle XXI, capaços de renunciar a les pròpies posicions i acabar enterrant-se ells mateixos per aconseguir un món millor.

 Perquè l’obra no només narra els fets sinó que mostra també el perfil dels protagonistes: la transformació de Suárez de falangista a social demòcrata, l’estreta relació amb el Rei Joan Carles que el va portar al poder i la seva desmesurada ambició; el respecte dels codis militars de Gutiérrez Mellado o el tarannà bel·ligerant de Santiago Carrillo que va caracteritzar la seva trajectòria política.

Qué es para usted el poder? (pregunta un periodista)
El poder? Me encanta (respon Suárez)

23F Anatomia d’un instant és una obra coral, un relat a quatre veus que parlen com si fossin una. Els quatre narradors – Enric Arquer, Pep Cruz, Xavi Sáez i Roser Vilajosana – interpreten amb solvència el seu paper a l’hora que complementen i realcen el dels seus companys. S’adrecen directament al públic per explicar què va desencadenar el cop d’Estat i què passava dins i fora de l’hemicicle. Des del moment de l’assalt fins l’alliberament dels ostatges el 24 de febrer. Mentre, la societat espanyola seguia els esdeveniments amb por i amb l’esperança que el malson acabés aviat com així va ser.

Una obra documental de tipus coral

A mode de teatre documental, el text de Cercas s’acompanya d’elements audiovisuals. En la pantalla posterior de l’escenari es projecten grans imatges d’entre les quals destaca la de Suárez, sol en els escons, que ens fa pensar en la soledat del poder. El blanc i negre de les fotografies contrasta vivament amb la roba d’alegres colors que porten els quatre protagonistes. També escolten les retransmissions de la ràdio i la televisió o els moviments en una espècie de mapa d’estratègia militar.

La combinació d’un bon text, el ritme fluid de la narració a quatre veus, els freqüents tots d’humor i sobretot l’acompanyament de material gràfic i audiovisual mantenen l’interès dels assistents que no decau en cap moment.

Text, interpretacions, tocs d’humor i mitjans audiovisuals mantenen l’interès del públic

 23 F Anatomia d’un instant és una obra testimonial que tothom hauria de veure: bé per recordar els moments viscuts en pròpia pell o bé per saber quines poden ser les repercussions del passat en el present d’un país per evitar que es repeteixin. Aquest és el paper que pertoca a les noves generacions a qui passem el testimoni.

La història és com la vida. Alterna moments feliços i tràgics com el del 23 de febrer del 1981. Què hauria passat si aquell o l’altre haguessin dit o fet allò? I si el Rei no hagués tingut un paper tan decisiu? Quin rol va tenir el comandant Alfonso Armada en el cop d’Estat? Per què va fracassar? Què hauria passat si hagués triomfat? No es tracta només del moment de la foto de Suárez sinó de la concatenació de múltiples instants.

Tots tenim el nostre instant del 23 F. El meu és el record del pare escoltant les notícies de la ràdio a cau d’orella o l’àvia comprant menjar a l’engròs per por d’una possible guerra que ella ja havia viscut. Quin és el teu?


  • El que més m’ha agradat: el valor testimonial de l’obra.
  • El que menys m’ha agradat: en algun moment costa d’escoltar els actors.

Lluïsa Guàrdia

Filòloga i periodista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *