Crítica: Cándida a la Sala Fènix

3 out of 5 stars (3 / 5)

Cándida d’Anna Tamayo torna per tercera temporada a la Sala Fénix per fer-nos passar una bona estona. L’obra es va estrenar el 2018 dins del cicle “Dona’m veu/ Dona amb veu” i explica l’experiència real de la seva autora i protagonista.

Hi ha malalties que se sofreixen en silenci i amb tota la dignitat possible. La candidiasis vaginal (càndida) que afecta més dones de les que ens pensem, és una d’elles. Les bones maneres, però, no permeten parlar-ne i menys rascar-se. Almenys en públic, clar.

Els fongs vaginals (càndida) es pateixen en silenci

L’Anna fa dos anys que pateix la malaltia. “Jo tinc candidiasis” diu amb pudor i vergonya a la reunió de Candidiàsiques Anònimes on ha anat per primera vegada. Allà  descobreix que no està sola; múltiples veus s’alcen per compartir les seves desafortunades  vivències. Diuen les enteses en la matèria, les àvies, que si et rentes massa agafes fongs vaginals però costa de creure, no?

Tot s’hi val per acabar amb la picor: rascar-se frenèticament a ritme del violí de Joange, preparar una cataplasma miraculosa com si fos una pòcima màgica, consultar un metge que no deixa menjar res, recitar les mil i una maneres de referir-se a la vagina – amb elegància o grolleria – com un exorcisme capaç d’erradicar la càndida del cos de l’Anna. És una guerra a mort!

La dura realitat és que els fongs vaginals fan patir moltes dones que – malgrat les picors – segueixen fent vida normal: cuinen, netegen, tenen cura dels infants … Sembla que la creença que les dones han de patir en silenci es compleix amb escreix amb aquesta molesta malalta. Serà un càstig diví (o d’algun altre ésser “superior” de naturalesa humana) pels nostres pecats?

Una interpretació sincera i viscuda d’Anna Tamayo

L’Anna Tamayo fa una descripció tan real del seu patiment que – sense poder-ho evitar – acabem rascant-nos les parts. Perquè “tossir i rascar, tot és començar”.

Una interpretació divertida, sincera, íntima i molt gestual d’Anna Tamayo, acompanyada de titelles i de la música de Joange. Amb un escenari gairebé buit: una cadira, un penja robes, cebes per terra i poca cosa més. Un senzill vestit blanc i uns cabells força despentinats.

El pes de l’obra recau en les paraules i gestos de l’Anna Tamayo, però perd força amb un excés de simplicitat i un ritme irregular.

En el fons, Cándida és un elogi a totes les dones (àvies, mares o filles) que conviuen amb una malaltia inconfesable fent veure que no passa res però sí que passa, senyores: “ens pica el cony”.

Apa, ja ho he dit. S’ha acabat patir en silenci!


  • El que més m’ha agradat: l’empatia que genera entre el públic femení.
  • El que menys m’ha agradat: el ritme irregular.

Lluïsa Guàrdia

Filòloga i periodista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *