Al teatre del Raval hi podem veure una obra intensa, dura, emocionant... una obra que ens incomoda i, alhora, ens dona esperança i ens obre els ulls: BOJA. És un retrat autobiogràfic de l’actriu. Un retrat que ens parla de les seves visites a psiquiatres i psicòlegs d’ençà que tenia 10 anys. Des dels 10 anys!!! Des dels 10 anys que està intentant saber què li passa i, fins fa poc, no ha trobat a ningú que realment l’ajudi.
Boja al Teatre del Raval: una obra intensa i emocionant
La Mariona ha trobat psiquiatres que volen eliminar els símptomes, sense anar a l’arrel; psicòlegs amb bona voluntat, però poca professionalitat… s’ha trobat de tot. I des dels 10 anys ha anat donant tombs com una baldufa, angoixada, patint… i fent que la gent que l’estima estigui també angoixada i també pateixi.
El monòleg és dur. Molt dur… però al mateix temps ens mostra un món, el de les malalties mentals, que no volem veure, que ens queda lluny, que preferim no conèixer… La Mariona vol ser la Mariona, no vol ser res més que ella. I vol sentir-se bé. Sentir-se bé i que els altres també estiguin bé.
El muntatge té moments molt brillants. Cal destacar el moment en què podem veure el dolor, damunt de l’escenari. Un dolor que es «menja» la Mariona, que l’envolta, l’atrapa… un moment màgic i dolorós alhora.
Un escenari gairebé buit, un bat de beisbol, un bon joc d’il·luminació, una mica de música… cançons en directe… Només hi posaríem un però: les cançons en anglès sense subtítols deixen a part del públic sense entendre per què són allà. I és una llàstima. Perquè les cançons són part important del muntatge.
Mariona Esplugues ha fet un gran treball. Podria haver muntat un melodrama i converteix la seva història en un monòleg ple d’ironia, mala llet, ràbia i optimisme. Un còctel difícil però que li queda molt bé.
BOJA, al Teatre del Raval, és un muntatge que impressiona… perquè el tema no és habitual, perquè la història en primera persona ens commou, perquè té un bon ritme…
Boja, al Teatre del Raval, és un muntatge que ens fa venir ganes d’esperar la Mariona, al final de l’espectacle, i anar a fer un parell de cerveses amb ella, per xerrar i riure.
- El millor de l’obra: el text i el ritme.
- El pitjor de l’obra: A estones, la Mariona parla tan de pressa, que costa entendre-la. Afluixar la velocitat del text no li treurà gens d’intensitat.
