[usr 4 img=»03.png»]
Meritxell Huertas i Maria Garrido són les estrelles de l’obra Elles s’estimen a la sala Aquarella. Aquesta es defineix com «una comèdia sobre els eterns conflictes de la parella» i promet tractar amb humor totes aquestes situacions que poden o no acabar en tragèdia.
Elles s’estimen: juntes per sempre?
El text d’Elles s’estimen és un conglomerat de tres obres diferents:“Ilss’aiment”, “Ilss’aimentencore” e “Ils se sontaimés”, escrites per Pierre Palmade i Mauriel Robin. Totes tres amb un gran èxit als escenaris francesos.
Després de 20 anys d’èxit, Edu Pericas, amb la seva adaptació, ha volgut canviar un dels elements principals. La relació ja no serà la típicament heterosexual: en comptes d’un home i una dona, seguirem la relació de dues dones, l’Eli (Maria Garrido) i la Marta (Meritxell Huertas).
L’obra comença amb el casament de les dues. Porten set anys sent parella i deicideixen passar pel jutjat. Però, hi ha un imprevist: l’Eli, a la pregunta del mil·lió, contesta que no; que no es vol casar amb la Marta. Aquest és el punt de partida de la sèrie de situacions que els personatges ens presentaran.
Escenes d’un matrimoni
Al llarg de l’obra ens anem trobant amb petits gags on veurem com avança la relació entre l’Eli i la Marta. Anem avançant en el temps des del dia del casament, en un continu flash forward. Tot i això, l’espectador només aprecia els moments més tensos entre les dues protagonites.
Recordem que és una visió humorística dels conflictes de la parella. Aquí trobem un joc amb el títol: els asistents han de continuar confiant en que elles s’estimen, tal i com aquest resa. Podran soportar les nostres dues protagonistes tota aquesta tempesta? És, naturalment, un dels elements que els espectadors no poden parar de preguntar-se.
Gràcies a aquesta estructura de petites escenes, l’obra es fa increïblement àgil i ràpida. L’assistent gairebé no se n’adona de que ja han passat noranta minuts quan l’obra acaba. Aquest és un dels punt forts de l’obra. Els canvis d’escena, acompanyats de música i llums, també ajudaven a construir el clima de tensió in crescendo entre les dues protagonistes.
Una interpretació molt curada
Les dues actrius d’Elles s’estimen treballen sobre l’escenari amb una gran credibilitat. Sempre intentant exprimir el personatge al màxim i trient de la situació i la relació el màxim profit, fan que l’espectador es submergeixi a l’ambient creat.
A banda, malgrat trobem que hi ha altres personatges a l’obra a banda d’elles, aquests sempre es troben in absentia. No necessiten la presència de cap altre actor o actriu per a ajudar-les en el desenvolupament de l’obra.
Meritxell Huertas i Maria Garrido tampoc necessiten gaire atrezzo per fer un gran espectacle. El diseny escènic es simple a Elles s’estimen. La majoria de vegades trobem únicament dos seients, ja siguin unes cadires o dues butaques. El vestuari també juga un paper important.
La primera escena, veiem les actrius vestides de blanc. Encara hi ha la innocència del prinicpi, malgrat elles ja porten set anys de parella. La puresa de la nova etapa, encara desconeguda, contrasta amb el posterior canvi a vestits i conjunts negres.
La relació lèsbica: canvia la narrativa?
Com ja comentàvem, inicialment l’obra es basa en una relació heterosexual. En aquesta ocasió Edu Pericas ha volgut canviar la perspectiva i presentar-nos la relació de dues dones. La idea és fer veure que totes les discusions, les inseguretats i els conflictes es troben presents a tot tipus de relacions.
Malgrat això, la veritat és que no hi canvia res. Hi ha una sèrie d’estereotips que es mantenen, tant es tracti d’una parella heterosexual com no. A banda, s’hi afegeixen alguns altres propis de les relacions lèsbiques, com és el cas de que, una de les dues integrants de la parella, prengui un rol «masculí».
El que deriva d’això és que la integrant de la parella que adopta el rol «masculí» sigui la viva imatge de tots els tòpics que se’ls hi atribueixen als homes a les relacions: que no escolta, que la seva parella està boja, que té una feina més «seriosa», entre d’altres.
Al personatge que pren el rol més «femení» de la relació, se l’atribueixen estereotips típics de les dones i de l’humor més típic. Entre aquestes trobem que no sap conduir, que ha de cuinar quan venen visites, que només es preocupa del seu cabell, entre un llarg etcètera.
- El que més m’ha agradat: l’agilitat de les escenes i de l’obra en general. S’ha fet molt curta. També les actuacions, que trobo que han representat molt bé els papers que se’ls hi havia atribuït. Alguns dels acudits també m’han semblat prou ingeniosos, fet que amenitzava la representació.
- El que menys m’ha agradat: el fet de que es continuesin perpeturant els estereotips típics de les relacions i de l’humor boomer. De poc serveix canviar el gènere de les parelles si res més canvia.
