Crítica: Els ulls de l’etern germà – La Perla 29

No és fàcil definir l’obra que La Perla 29 (re)estrena per commemorar el 20è aniversari de la creació de la companyia. Els ulls de l’etern germà, que es va representar per primera vegada a La Beckett el 2002, és una curiosa barreja de conte oriental i tractat d’ètica i moral transmès oralment.

I és que aquesta obra dirigida per Oriol Broggi té molt de paraula i poc d’acció que queda relegada a algunes escenes. Com diu el director en el dossier de premsa: «La veu és el primer element, d’ella sorgeixen les paraules: la paraula dita, la paraula llegida, interpretada, declamada, xiuxiuejada, musicada, cantada, recordada…, i els gestos, les intencions i les accions que l’acompanyen».

Els ulls de l’etern germà es basa en la veu i les paraules

Els ulls de l’etern germà ens parla de Virata, el millor guerrer del Rei, que en una batalla contra l’enemic mata sense saber-ho el seu germà gran. Abatut per la tristesa, abandona l’exèrcit i es converteix en jutge. Inicia així un llarg i tortuós viatge vital ple de dubtes en recerca de la llibertat i la justícia.  “Virata decideix no tornar mai més a les armes ni fer res que pugui restar llibertat a un altre home” (dossier de premsa).

A l’espasa hi ha violència i la violència és enemiga del dret. Qui mata un altre home, mata el seu germà

Com es pot fer justícia sense haver patit en la pròpia pell el càstig que s’imposa als condemnats? Com es pot saber la veritat a través de les paraules dels altres? Què fem quan ens topem amb la mirada de l’altre?

Ningú pot mesurar amb una mesura que no coneix.

El focus de Els ulls de l’etern germà està en el relat que Òscar Muñoz, Xavier Ripoll i Marc Serra ens transmeten amb una acuradíssima dicció que acompanyen de gran gestualitat. L’ampli ventall interpretatiu dels actors d’entre els quals destaca Òscar Muñoz – que fan a l’hora de personatges i narradors – expressen diferents sentiments i emocions: indignació, pena, penediment, por, solitud, dubte…,

Magnífiques i complexes interpretacions

Unes interpretacions molt complexes per la intensitat del text i l’escassetat d’elements escènics. Una gran moqueta blava ocupa el sòl de l’escenari del magnífic espai de la Biblioteca de Catalunya, una làmpada en forma de canelobre i un fanalet que il·luminen les paraules dels personatges que els actors interpreten alternativament (Virata, el Rei, els presoners, els fills, etc).

La música de guitarra que interpreta Marc Serra acompanya moltes de les escenes. Com també ho fan la foscor més absoluta o les ombres xineses que encaixen molt bé amb el plantejament de l’obra i aporten ritme a un text que pot arribar a fer-se monòton i repetitiu. En algun moment tenim la sensació que ja hem entès el missatge que ens vol transmetre l’obra i que no cal insistir-hi més.

El text de Zweig és ple de sentències sobre la justícia i la llibertat

El brillant text que l’escriptor austríac d’ascendència jueva Stefan Zweig va publicar el 1922, just quan Alemanya apuntava el seu antisemitisme, és ple de sentències categòriques com si fos un tractat de filosofia o humanisme (són tantes que seria impossible reproduir-les totes però n’he inclòs algunes en aquesta ressenya). El suïcidi de l’escriptor i la seva dona el 1942 mostra la seva profunda decepció davant l’Europa de postguerra que s’intueix en l’obra.

Els ulls de l’etern germà és, doncs, el relat del trajecte vital de Virata en recerca de la veritat absoluta. A semblança de la cerca de la pedra filosofal per part dels alquimistes, del Toisó d’Or que els argonautes buscaven sense descans o fins i tot el viatge iniciàtic amb tints maçònics de La flauta màgica de Mozart. Perquè, en el fons, tots busquem alguna cosa, no?

També podríem dir que Els ulls de l’etern germà és una faula que parla d’un món en què les nostres accions són sotmeses a la mirada dels altres.

No he pogut defugir els ulls del germà etern, sobre qui actuem bé o malament encara que no vulguem.

Amb un text dens i profund, ple de sentències i moltes i ben interpretades paraules. Una senzilla escenografia que permet posar l’atenció en el text, l’acompanyament de música d’aires orientals i moltes reflexions atemporals i universals sobre la relació amb els altres i la mirada aliena, la vida i la mort, la llibertat, la justícia, la contraposició entre l’acció i la no-acció, la clemència, l’egoisme i sobretot la humilitat.

La novetat d’aquesta proposta és precisament el seu format que ens remunta a l’època dels narradors de contes. Aquells que transmetien a través de generacions històries dels avantpassats amb l’esperança que fossin recordats. Em pregunto, però, si vist l’oblit i marginació en què va morir Virata, val la pena tant d’esforç. Tinc els meus dubtes.

• El que més m’ha agradat: l’estructura narrativa del text d’Stefan Zweig i les grans interpretacions.
• El que menys m’ha agradat: pel meu gust hi ha un excés de «moralina».