Joel Joan i Hèctor Claramunt tornen amb Escape Room 2, la segona part de l’èxit Escape Room que va estar diverses temporades a Barcelona, va fer el salt a Madrid i va estrenar-se a la petita pantalla, concretament, a Netflix. I és que la primera part d’Escape Room era fresca, original, molt actual i divertida. Era un mirall de la societat del moment, molt remoguda per qüestions polítiques i de gènere. A Escape Room 2 tornem a viure una situació semblant, però amb uns personatges que han estat cinc llargs anys sense veure’s. Fins avui.
Escape Room 2, els quatre amics tornen a trobar-se en un escape room
A Escape Room 2 ens trobem amb una estructura de guió que comença igual que la primera part i la Marina fa la picada d’ullet al públic recordant que l’anterior també iniciava igual: ella esperant que arribi l’Edu i ella odia esperar. Però aquesta vegada no ens trobem a Hostafrancs, sinó que estem a Sant Andreu, a un bar rooftop molt modern i actual.
De manera «inesperada» arribaran la Vicky i el Rai, els dos amics, ja separats, que tenen una vida nova i diferent: ella, directora de cine; ell, pintor que, justament, exposa els seus quadres en el bar on ara mateix es troben. Aquest primer retrobament ens ajudarà a contextualitzar els personatges i saber què ha estat d’ells durant els 5 anys que han passat. I descobrim que, tot i que tots quatre semblin feliços i en el millor moment de la seva vida, no ho estan, ni de broma.
Un guió divertit, però massa semblant a la primera part
La història d’Escape Room 2 ens situa just el dia en què es compleixen cinc anys de l’anterior aventura; és a dir, cinc anys des que van poder escapar de les mans del «Decapitador d’Hostafrancs». I, se sobte, els quatre personatges es veuen immersos en un nou joc d’escape room que creuen que ha estat inventat per l’assassí.
Comencen les proves, el desvetllament de secrets, la mostra més patètica de cadascú dels personatges… Tot un seguit de situacions còmiques, però que ja havíem vist. De fet, és que fins i tot es repeteixen els mateixos temes a tractar: el gènere i la independència; això sí, s’inclou el COVID d’una manera forçada i que ens queda un pèl llunyana.
Les proves que han de resoldre per poder «escapar» de l’assassí també són les mateixes que ja vam veure: proves pensades per dir la veritat. Tot el que brillava en el primer guió, en aquesta segona versió es torna repetitiu en ser un model massa semblant. No hi ha res innovador, original, cap gir inesperat… L’estructura és la mateixa, tant a l’inici, com al desenvolupament, com al final; només canvia el context i les intencions dels personatges.
Actuacions bones, però massa pujades
A Escape Room 2, els personatges mantenen la seva comicitat (el plàtan de l’Edu, la pedanteria de la Marina…) i aquestes característiques es tornen a presentar per recordar qui són i com són. I es fa des d’un punt còmic i divertit que ens ajuda a tornar a dibuixar-los mentalment. Però s’ha volgut remarcar massa totes aquestes característiques i, per exemple, al plàtan de l’Edu se li dona molt protagonisme, utilitzant aquest recurs en moltes ocasions i d’una manera un pèl histriònica.
El dia que jo hi vaig anar, vaig veure a en Joel Joal com Edu, Paula Vives com Marina, Borja Espinosa com Rai i Agnès Busquets com Viky. Els quatre defensen bé als seus personatges, ens fan riure i tenen sortides inesperades; però hi ha escenes massa exagerades. No cal ni cridar tant, ni plorar tant, ni gemegar tant. Trobo que en aquesta segona part s’ha buscat més el «riure fàcil», mentre que a la primera part ens vam trobar a personatges còmics «per se».
Una escenografia de primera
Això sí: Escape Room 2 té una escenografia molt ben treballada. Des del rooftop de Sant Andreu, a l’ascensor que baixa al soterrani o el moment de l’aigua (no faré espòiler, però és brutal), tot està cuidat al mil·límetre i fa que l’obra brilli moltíssima a nivell estètic i de posada en escena.
En definitiva, Escape Room 2 és una comèdia divertida, per passar l’estona. Una obra que imita la primera fórmula que tan bé els hi va funcionar, però que no ha acabat de trobar la sorpresa, la frescor ni l’originalitat que tenia la primera part.
- El que més m’ha agradat: L’escenografia i la posada en escena és de gran qualitat.
- El que menys: La fórmula és exactament la mateixa que la primera part, no sorprèn, no captiva, no aporta quasi res més que somriures.
— COMPRAR ENTRADES —
