Crítica: La discreta enamorada – Teatre Romea

La discreta enamorada, al Teatre Romea

Cartellera teatre Barcelona

És un plaer veure com els joves intèrprets de la Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico reinventen La discreta enamorada de Lope de Vega que podeu veure ara al Romea.

La Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico reinventa un clàssic de Lope de Vega

El bon resultat de l’obra fa honor a la dilatada i exitosa trajectòria de Lluís Homar que des del 2019 dirigeix la companyia creada el 1986 per Adolfo Marsillach amb l’objectiu de recuperar, preservar i difondre el patrimoni teatral anterior al segle XX, sobretot del Segle d’Or.

Lope de Vega va escriure l’obra el 1604 per explicar-nos com Fenisa (la discreta enamorada) se les empesca per atraure l’atenció de Lucindo amb confusions, mentides, dobles intencions i disfresses. Tot serveix per aconseguir el seu propòsit fins i tot contravenint les rígides normes socials del Madrid de finals del segle XVI.

Els personatges que apareixen en l’obra així com els actors i actrius que hi actuen són nombrosos i intercanvien papers en les diferents funcions. La viuda Belisa i la seva filla Fenisa; els seus veïns, el capità Bernardo i el seu fill Lucindo del qual està enamorada Fenisa; el criat Hernando, els cavallers Doristeo i Finardo, i finalment la cortesana Gerarda, amant de Lucindo.

La discreta enamorada és comèdia d’embolics amb grans interpretacions

La discreta enamorada és una proposta escènica grupal en què tots els intèrprets fan un excel·lent paper (Iñigo Arricibita, Xavi Caudevilla, Montse Diez, Cristina García, Ania Hernández, Nora Hernández, Antonio Hernández Fimia, Lluís Homar, Pascual Laborda, Cristina Marín-Miró, Felipe Muñoz, Miriam Queba, Maria Rasco, Marc Servera).

No podem deixar de destacar la gran actuació de Lluís Homar, en el paper de Bernardo, que cedeix protagonisme als més joves com els enamorats Fenisa (Nora Hernández), Lucindo (Marc Servera) o la cortesana Gerarda (Miriam Queba) que ens regala alguna esplèndida cançó.

Podríem pensar que La discreta enamorada és una comèdia d’embolics sense més pretensió que fer-nos passar una bona estona però no és així. Va molt més enllà per parlar-nos de desig, sota l’aparença d’amor i d’honor, i també d’aparences socials. Com diu el dossier de premsa, les dones enamorades de les obres de Lope de Vega «no només ens sedueixen per la seva intel·ligència, tendresa i tenacitat sinó que també són un al·legat a la llibertat individual com a eina superior de construcció de la identitat en uns temps en què la construcció del jo comença a ser essencial».

A diferència d’altres comèdies d’embolics, no trobarem les habituals entrades i sortides per portes laterals. El nombrós grups d’intèrprets i músics (14) roman tota l’estona a escena acompanyat en algun moment per l’equip tècnic (15) que garanteix el bon funcionament del complex muntatge. No deu ser fàcil encabir tanta gent a l’escenari de tal manera que podem veure en directe com funciona l’engranatge escènic.

A l’espai central se’n sumen dos més: a l’esquerra una tarima mòbil i a la dreta una gran bastida damunt la qual podem veure la paraula HOPE amb llums de neó. Perquè en el fons, del que parlem és d’esperança, no? De perseguir i aconseguir allò que volem.

Encara que incorpora elements actuals, La discreta enamorada manté l’essència de l’obra original. El text en vers, el vestuari a mig camí entre clàssic i modern, les ampul·loses maneres i el llenguatge de l’Edat d’Or amb alguna paraula actual no l’alteren.

Les peces musicals són el punt fort de La discreta enamorada

De tota manera, la modernització més evident i encertada és la incorporació de cançons i música en directe, interpretada pels mateixos actors i actrius que demostren una gran versatilitat. D’entrada pot semblar que no hi encaixen, com les ranxeres, però ho fan sense cap problema i doten La discreta enamorada d’un aire renovat i actual capaç d’atraure un públic jove.

Mentre veia l’obra em va venir al cap una proposta similar: Romeu i Julieta de la Brutal que vam poder veure al Poliorama la temporada passada que també va usar la música com a reclam per als més joves.

La discreta enamorada, com gairebé tots els clàssics permet una relectura actual. La discreció de què ens parla Lope de Vega avui és poc habitual i sovint menystinguda. Em pregunto si la nostra societat no seria més harmoniosa si fóssim capaços de recuperar aquesta qualitat que el DIEC defineix com la «manera de comportar-se de qui no fa sinó allò que convé de fer, de qui no diu sinó allò que convé de dir, que sap callar allò que li ha estat confiat».


  • El que més m’ha agradat: el dinamisme de l’obra que permet que les dues i quart de de funció passin volant
  • El que menys m’ha agradat: no se m’acut res.

Lluïsa Guàrdia Filòloga per la UAB i activista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ... Màster en Gestió Cultural. (UOC-UdG). Col·legiada pel Col·legi per Periodistes (per exercici professional), membre de l'Associació de Protocol i Relacions Institucionals, sòcia del Cercle de Cultura i membre del Consell de Públics del TresC (al 2023) M'encanta llegir i escriure o, per descomptat, anar al teatre.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *