[usr 2 img=»03.png»]
La Perla 29 porta a escena La guerra no té rostre de dona, a partir de textos d’Svetlana Aleksiévitx. La Segona Guerra Mundial, la Revolució Russa, la Guerra dels Balcans, la guerra a l’Afganistan… totes són guerres viscudes en primera persona pels homes. Els homes que van al front, els homes que lluiten… les guerres tenen nom d’home… però, què passa amb les dones? Mentre hi ha una guerra… fan vacances?
La guerra no té rostre de dona, la nova proposta de La Perla 29 amb direcció d’Oriol Broggi
No. Les dones també pateixen la guerra en primera persona. Potser no van a lluitar al front… però la guerra no passa de llarg per a elles. Les dones són les que es queden a casa, les que han de dir adéu a marits i fills, les que pateixen la gana, les violacions, la violència diària, les expulsions de casa seva… les dones ho aguanten tot… però mai no reben medalles. Les medalles també tenen nom d’home.
Amb aquestes premisses, La Perla 29, dirigida per Oriol Broggi ha muntat un … espectacle? Des del començament, sembla que estem mirant un documental. Però no ens acaba de convèncer. Sembla un d’aquells documentals falsos que circulen per xarxes i televisions… un documental on els experts no són experts, són actors llogats. I aquest muntatge no arriba a ser versemblant.
La col·laboració d’altres actrius, que fan intervencions explicant les barbaritats de la guerra, tampoc no hi ajuda.
Clara Segura i Guillem Balart són un entrevistador i l’escriptora… i van canviant puntualment de rol per donar veu a algunes de les persones entrevistades per Svetlana Aleksievitx. I, passejant pel mig de l’escenari, una noia que no té ni entitat per sortir al programa de l’espectacle. Una noia que es passeja per l’escena i que distreu de l’acció.
Per donar força al muntatge, Oriol Broggi fa servir escenes d’Incendis, el seu muntatge més aclamat... com si amb el que escriu Svetlana Aleksiévitx no n’hi hagués prou.
La música de l’espectacle reforça l’aire de documental fals… incidint en els moments més àlgids. La il·luminació és molt tènue i, a estones, costa distingit la cara dels actors. L’escenografia amb l’espai ple de terra i elements vells… una mica marca de la casa. Si no hi ha terra, sorra i pedres, sembla que no sigui La Perla 29.
El vestuari semblava reaprofitat d’Incendis. Era com si estiguéssim veient Incendis en versió documental recordatori.
La Clara Segura fa un treball correcte. I en Guillem Balart és el seu contrapunt. Dues interpretacions correctes. En el cas de la Clara Segura, després de veure la seva trajectòria, una interpretació decebedora. Tenint en compte que el muntatge sembla dissenyat perquè la Clara Segura s’hi llueixi, perquè tothom aplaudeixi al final de l’espectacle… no sembla que ella hagi de fer gran cosa. És un espectacle preciosista. Preciosista, que no aporta res.
La guerra no té rostre de dona és un muntatge que ens parla de les guerres. De les guerres que ens cauen lluny, molt lluny… i desaprofita l’ocasió de parlar de la guerra, la nostra guerra, que no ens cau lluny ni en l’espai ni en el temps. Les dones pateixen la guerra, sigui quina sigui la guerra. Però de la mateixa manera que en aquest muntatge denuncien que les medalles només són per als homes, s’obliden de dir que les dones que van viure la guerra, aquí, també la van patir. Són dones que també patir una guerra… però sembla que no tenen prou categoria per ser recordades.
Per què hem d’anar a explicar les morts que ens queden tan lluny quan en tenim tantes que són tan a casa i no les hem explicades? Cal anar a explicar els morts de països llunyans quan encara en tenim tants enterrats als vorals de les carreteres? Què fàcil és explicar les guerres dels altres! Les de casa… millor deixar-les ben tancades.
El text és bonic, i el que s’hi explica és cert… però és una llàstima que s’hagi preferit anar a buscar les guerres que ens cauen lluny en el temps o en l’espai, en lloc d’anar a preguntar a les dones d’aquí, les que ens poden parlar en primera persona, les que van anar al front i les que no, les que són la nostra història. Dones a les que ningú no pregunta res. La guerra, quan és lluny, no sembla tan «guerra»…
- El millor de l’obra: Les escenes recuperades del muntatge d’Incendis de 2015. El muntatge era bo i manté la qualitat.
- El pitjor de l’obra: L’aire preciosista, la sensació d’estar veient un documental fals, fet per aconseguir l’aplaudiment fàcil sense aportar res
