Crítica: La Màgia lenta – Dau al Sec

5 out of 5 stars (5 / 5)

La Màgia lenta, a Dau al Sec, ens parla d’un heroi tràgic que necessita trobar l’origen dels seus mals i que ha de fer un viatge introspectiu per trobar-los.

Una investigació sobre ell mateix que, com els herois tràgics, el portarà a descobrir que tot ve dels altres, els déus, els pares, els adults.. aquells que han de tenir cura de nosaltres, de protegir-nos… els que ens han de protegir i no ho fan… els que ens han de protegir i abusen del seu lloc de poder… els que ens han de protegir i no veuen res… o no ho volen veure…

La Màgia lenta arriba a Dau al Sec

Un home que necessita que l’escoltin de debò. No que el facin passar amb raons, com ha fet el seu psiquiatra durant deu anys. Un home que demana un canvi de psiquiatra perquè necessita que l’escoltin. Que l’escoltin de debò.

«Cal escoltar aquest home!»

Guiat per un psiquiatre i pel seu doctor, el Sr. Llovet ens portarà a un viatge interior que és com una pel·lícula de por… un lloc on la seguretat és una pantalla, on les coses més horroroses poden passar.

«El meu oncle em va dir shhhh…!»

Marc Garcia Coté, molt ben dirigit per Pierre Notte ens porta el text d’en Dennis Lachaud. Un muntatge on la veu és un element de comunicació molt potent, molt per damunt del gest, que queda reduït a un mínim. La veu de Marc García Coté omple l’espai i, amb lleugers canvi de to, d’intensitat, de modulació… dóna vida a un text que ens va ficant en una espiral terrible de la que sembla que no en puguem sortir.

«Tinc 13 anys, tinc ganes que sigui la nova llei… i és la nova llei.»

Un escenari gris. Un caracterització grisa. Pocs elements. Allò que importa és la veu i el text. La il·luminació servirà per marcar espais i enfocar el Sr. Llovet en els moments més clau. Però és la veu allò que ens atraparà i no ens deixarà anar fins al final.

«És clar que hi estic d’acord: vostè m’escolta.»

En aquest muntatge veiem com el Sr. Llovet passa per les cinc fases del dol, del dolor: negació, ira, negociació, depressió… i finalment, acceptació.

«Ha fet servir, per primera vegada, la paraula violació.»

Amb subtilesa, molta subtilesa, en Marc Garcia Coté va transformant-se en un seguit de personatges, gairebé sense que ens n’adonem, i dóna a cadascun d’ells un gest, una forma de parlar, un vocabulari, un to… diferents… sense canvis abruptes, sense sobresalts. Amb molta, moltíssima subtilesa.

La màgia lenta, a Dau al Sec, és un muntatge per gaudir d’una interpretació excel·lent, amb una direcció de Pierre Notte que ho té tot molt ben lligat. Un monòleg ple d’intensitat que ens emocionarà, ens farà enrabiar… i ens farà passar amb el protagonista les 5 fases del dol, tots alhora, en comunió.

Meravellós.


  • El millor de l’obra: Tot, des de la interpretació, al text, passant per la direcció…
  • El pitjor de l’obra: Potser la il·luminació que, de vegades, és tan tènue que perdem de vista l’intèrpret i les seves expressions.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *