A la Sala Flyhard podem gaudir d’un espectacle teatral que destaca per la seva originalitat i per la seva senzillesa complicada: La nit del peix kiwi. Escrita i dirigida per Josep Julien, aquesta obra de teatre juga amb dos nivells argumentatius que inclouen al públic i que ens fa partícips de la història, com si fóssim personatges secundaris. Santi Ricart protagonitza aquest monòleg amb una força i una passió que aguanta els 90 minuts que dura la seva explicació.
La nit del peix kiwi, una obra de teatre amb dues trames
No sabem on som i no sabem qui som. Però som a algun lloc de la història i som membres importants de la història. Això és el que ens planteja Josep Julien a La nit del peix kiwi, una obra de teatre que en situa en un context que, en teoria, coneixem i, a partir d’aquí, fa un repàs d’uns esdeveniments que, teòricament, coneixem i que el protagonista justifica. Un plantejament molt original que em va sorprendre i entusiasmar perquè, sense incloure al públic de forma directa, ens hem convertit en part de la història i del seu testimoni.
Aquesta incògnita sobre el nostre paper a l’obra apareix constantment: quan el protagonista obre la porta per fumar un cigarret, un hàbit normal i corrent que faríem qualsevol de nosaltres en una reunió informal, o quan marxa al lavabo a fer un pipí. Es recrea un entorn conegut i familiar que ens genera dubtes que ens diverteixen i fan que la màquina comenci a treballar.
El protagonista de La nit del peix kiwi ens explica com la seva vida va canviar el dia que va veure que, després de la mort, l’assassinat, del seu peix kiwi, res canviava en el món. A partir d’aquí, comença un viatge a la seva pròpia obscuritat, comença a indagar en aquella part que tenim oculta a tothom i, inclús, a nosaltres mateixos.
Santi Ricart es menja l’escenari
La nit del peix kiwi és una obra que compta amb pocs recursos escènics. Bàsicament, amb un text brillant i amb una interpretació immensa. I és que tot el pes de l’obra recau en el Santi Ricart, l’actor que protagonitza aquest monòleg ell sol sobre l’escenari durant 90 minuts.
Un escenari buit d’atrezzo, on només l’ajuda del seu telèfon mòbil amb quatre cançons amenitzen la vetllada. Però és que, realment, no necessitem res més: el seu viatge intern és tan profund i ens ho explica tan i tan bé que l’acompanyem a tots els racons que ens relata amb les paraules.
A aquesta obra de teatre trobem una aposta senzillament complicada: perquè encara que no veiem una gran escenografia, un gran joc de llums i so, ens trobem amb una peça complexa i molt «currada». Un text sorprenent, divertit i molt original, interpretat per un actor que no necessita res més que la seva presència per fer-nos viatjar als nostres inferns. Enhorabona!
- El que més m’ha agradat: El text i la seva originalitat. Vaig sortir del teatre rient i al·lucinant pel joc que havia jugat sense adonar-me’n.
- El que menys m’ha agradat: La disposició de l’escenari trobo que és una mica incòmode. Però pot estar perfectament justificat per l’autor i director perquè, realment, segueixo sense saber on es suposa que estàvem! 😉
