Crítica: L’alegria que passa de Dagoll Dagom – Teatre Poliorama

Crítica: L’alegria que passa de Dagoll Dagom - Teatre Poliorama

A un poble gris, hi arriba una companyia d’artistes, contractada per l’alcalde, a petició del seu fill, que els ha vist durant la seva estada a «ciutat». Dagoll Dagom s’acomiada. I ho fa amb L’alegria que passa, la demostració que es pot fer musical en català. Que el musical en català és potent. Que el musical en català és valuós.

L’alegria que passa, un musical inspirat en l’obra de Rusiñol

A partir de l’obra de Rusiñol, L’alegria que passa, s’han inspirat per crear de nou (més que adaptar) un musical que ens parla de la rebel·lió, del cansament, de la lluita, de la llibertat, del dret a decidir i a equivocar-se, de caure i tornar-se a aixecar, un clam contra els pobles que no es rebel·len contra les injustícies, contra l’adormiment general, contra la manca de pensament crític…

«Aquest poble no desperta, aquest poble tampoc pensa.»

El musical fa referència a altres muntatges que han estat fites importants: Un enemic del Poble, Cabaret, 1984, Chicago, Frank V, Els Miserables, Metròpolis, Flor de Nit, Rent, West Side Story, etc. Al muntatge hi trobareu picades d’ull a altres obres i pel·lícules que us faran dringar alguna cosa en el cap… Al capdavall, Dagoll Dagom i tots nosaltres, bevem de totes aquestes obres, siguin teatre, siguin pel·lícula.

L’alegria que passa és Rusiñol, és modernisme, i també és història i actualitat. Del Rusiñol original, hi ha ben poca cosa, però el text que Dagoll Dagom ha creat, és també molt impactant. Això sí, hi ha uns quants MacGuffins a l’obra que podeu trobar… arguments o elements de l’obra que, en algun moment sembla que han de ser rellevants, i després no queden en res…

«Per què vas matar al meu pare?»

Boníssimes interpretacions

Al davant de tot, Àngels Gonyalons, en el doble paper d’Alcalde i Pallasso. Un paper doble que no deixa de ser una moneda amb dues cares. El Pallasso i l’Alcalde són els caps de dos mons diferents… però de seguida es veu que lideren, si fa no fa, de la mateixa manera. Són dos titellaires que fan anar tothom com una titella. Són les dues cares de la mateixa moneda. Tan diferents, tan iguals. Dos personatges interpretats per una sola actriu… aquí, la direcció hauria pogut posar-hi una mica més de sarcasme, de mala bava… especialment en el monòleg-diàleg… l’Àngels Gonyalons ho broda i demostra que és una actriu amb gran experiència.

«La funció s’ha acabat. La teva i la nostra i la d’aquest poble que no sap res més que ser gris.»

I després: Mariona Castillo, Jordi Coll, Júlia Genís, Eloi Gómez, Pol Guimerà, Basem Nahmouh, Pau Oliver i David Pérez-Bayona. Un grup de joves amb molt de talent que interpreten, canten, ballen… i toquen música en directe. Perquè en L’alegria que passa, la música és EN DIRECTE. Res de gravacions enllaunades. La música, allò que en la majoria de musicals ens arriba des d’una gravació freda, aquí és fresca, viva, i batega amb el muntatge. Una música de qualitat, feta a mida, que està molt ben composta per al muntatge. Música i cançó són una simbiosi perfecta.

«… atrapada en aquest poble, condemnada a no tenir il·lusions.»

Un musical a Barcelona amb música en directe

Hem d’agrair a Dagoll Dagom que hagi apostat per la música en directe. És un luxe rar de veure i de gaudir que, en L’Alegria que passa, ens regalen amb molta generositat. Una música que ens porta el ritme de les màquines… un poble gris que, segons com, podria ser una colònia tèxtil, un món tancat en ell mateix, d’on no sembla que ningú se’n pugui escapar.

«Benvinguts al meu poble, un poble gris.»

I, amb la música, el ball. Tots els intèrprets ballen molt bé. Molt. Unes coreografies contemporànies, esplèndides, que transmeten al mateix temps que la música i les cançons. Unes coreografies que lliguen amb la música i amb la lletra de les cançons. Són un tot únic que ofereix moments magistrals: els ocells de fang… amb tots els ballarins penjats de les tanques, com si fossin ocells… el ball de cuques de llum… el moviment de les màquines de la fàbrica a cop de mall i sorolls metàl·lics…

L’escenografia, el vestuari i la il·luminació ens porten sempre a un món industrial, fosc, brut, tancat… com una presó.

L’alegria que passa, de Dagoll Dagom, és un musical esplèndid, en català. Només per això, ja val la pena anar-hi. Però si això no us convenç, afegiu-hi: música en directe, un bon text (inspirat en Rusiñol), bons intèrprets, bones cançons, bones coreografies…

Un muntatge dels que entreté i fa pensar. I fa que sortim del teatre fent-nos moltes preguntes. Això sí que és teatre.

«Us condemno a prosa eterna. Nosaltres ens quedem la poesia»… o potser, ni això.

  • El millor de l’obra: la música en directe, la coreografia i el text (encara que només estigui inspirat en el text de Rusiñol).
  • El pitjor de l’obra: la il·luminació és massa fosca i el vestuari també, i això fa que, de vegades, actors i decorats es dilueixin. L’alegria, quan arriba, no és gens brillant ni acolorida.
  • I el que hi sobra: el discurs feminista. No cal col·locar un discurs feminista amb calçador a cada obra que es faci ara. No cal. Hi sobra. Aquest seria uns dels MacGuffin a eliminar. El primer de tots.

Comprar entradas

Nicolas Larruy El teatre m’agrada des de què tinc memòria. De ben petita ja anava a veure el Cicle de Teatre per a Nens i Nenes de Cavall Fort, al Romea… i ja no he deixat de gaudir del teatre. Per a mi, el teatre és salut, és felicitat… és vida! Actualment, a més de col·laborar a Espectáculos BCN, i de dedicar temps al teatre amateur, faig de jurat a la Mostra de Teatre del Raval i al Concurs de Teatre del Foment Martinenc; també col·laboro a Ràdio Montornés. El meu Linkedin

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *