[usr 4,5 img=»03.png»]
Després de dos anys de gira ininterrompuda per Catalunya, LO NUESTRO torna a Barcelona. L’opera prima d’Eu Manzanares, guanyadora del Premi Teatre de Barcelona a millor text original es reestrenava el 9 de març al Teatre Aquitània. Aquesta «comèdia per a tota la família», esquitxada d’un estil molt italià, és un reflex tant de les famílies com de la societat i de les tradicions.
LO NUESTRO: casa meva és casa vostra
Quan entrem a la sala del teatre Aquitània, el primer que veiem a l’escenari és una sala d’estar. Aquesta també serveix de menjador, com acostuma a passar a molts pisos petits. La sala té tot el que podríem trobar a casa nostra mateix: un sofà «que ens ha de durar anys», quadres a les parets, un armari amb portes de vidre per guardar les copes o una televisió on fan Los Simpson.
A LO NUESTRO no es necessita gaire més. Només la família que l’ocupa, que es diu ràpidament, però no es tracta de poca cosa. Els Guerrero Fernández són una família d’un barri obrer formada pel pare, en Manu; la mare, Carmen; i els dos fills, la Cris i en Rubén. A casa es para la taula per a poder passar la nit de Cap d’Any en família, sopant, especialment ara que la Cris és fóra de casa i no visita gaire la família.
Pobres no. Humils? Si. Però pobres no.
La família Guerrero Fernández és un retrat molt acurat de les llars de barris perifèrics. Preocupats pels diners, per la feina, pels estudis i pel futur. Tota la família s’embarca en un diàleg que constantment barreja català i castellà, d’una manera tan natural que a ningú li és estranya.
Aquesta nit de Cap d’Any es presenta com una nova oportunitat de sopar en família, on esperen rebre un nou any que els hi brindi noves oportunitats i bona sort. Malgrat això, tot sembla ser el mateix de sempre: el mateix «relleno» de carn de cada any per sopar, les mateixes discussions i els mateixos retrets entre els integrants de la família.
Quan arriba l’hora de demanar desitjos, tothom té clar el que vol. I, curiosament, tot té a veure amb la classe social a la qual pertanyen. Es pot somiar en gran malgrat que pertanyis a una família pobra? Ai, pobre no, perdó. Humil, una família humil, com diria la Carmen.
Per a tota la família o familiar?
Un dels punts més potents de LO NUESTRO són les diferents capes que té. Es presenta com una comèdia per a tota la família, no per tractar-se d’una pel·lícula Disney, sinó perquè tothom té el seu paper i tothom hi participa. Aquest és un dels factors que ajuden a que l’obra sigui molt amena i no es faci pesada en cap moment.
Vagis amb qui vagis a veure LO NUESTRO, us veureu també a l’escenari. No importa si ets pare, mare, filla o fill, que sempre hi haurà quelcom que et resulti familiar. Tots quatre actors fan un treball esplèndid a l’hora de representar les relacions familiars i les diferents interaccions entre els membres que la formen.
LO NUESTRO, al final, és de tothom
A la interpretació tan curada, se li suma la base d’un text de categoria. Aquest està confeccionat amb molta cura i molt d’humor. Una de les principals raons per les quals és tan fàcil veure’s reflectit a LO NUESTRO és la representació tan realista de les diferents generacions que trobem a la família.
Com quan en Manu explica les seves batalletes de quan era jove i defensa que la música dels anys setanta era la millor i pionera. The Rolling Stones, The Clash, Pink Floyd. Quins fills d’un pare boomer no han sentit aquestes expressions?
La Cris i en Rubén, malgrat ser germans, els separa una diferència generacional molt significativa. La Cris és una late millenial i en Rubén és plenament generació Z. L’espiritualisme, les «bones vibracions» i el «maquineo» de grups com Camela són algunes de les coses que defineixen la Cris. En canvi, el Rubén és de la generació del «perreo» i dels emojis. De tontejar per instagram i per WhatsApp.
No acostuma a passar que les generacions més joves es trobin tan ben representades en una peça teatral. Això és mèrit del text d’Eu Manzanares, que també actua com a Cris. S’ha sabut captar l’essència de les diferents generacions i com interactuen entre elles en l’entorn familiar.
- El que més m’ha agradat: com de bé es representen les dinàmiques de les famílies de classe obrera i la realitat de les converses i discussions que es troben dins aquestes.
- El que menys m’ha agradat: la utilització de les llums en alguns moments. Malgrat que ajudaven a separar els diferents moments de l’obra, acostumaven a ser massa fortes, distorsionant l’atmosfera tan ben creada.
