Emma Vilarassau i Dafnis Balduz donen vida a L’oreneta des del passat 18 de febrer a l’escenari de La Villarroel. L’obra de Guillem Clua i dirigida per Josep Maria Mestres posa l’accent en la mort, en la petjada que deixa un atac terrorista en els familiars de les víctimes i com les marca per sempre més. Hora i mitja d’un diàleg apassionant que atrapa l’espectador de principi a fi.
L’oreneta que no sap cantar
Crítica, dura, rígida, severa. Aquests adjectius són una primera impressió que podem emportar-nos de l’Amèlia, una professora de cant interpretada per la sublim Emma Vilarassau. Rep a casa seva un jove que li demana ajuda per cantar L’oreneta —cançó escrita per Iñaki Salvador i que dona el títol a l’obra— al funeral de la seva mare.
Ella s’hi nega, però en Ramon (Dafnis Balduz), agut, insistent i cabut aconsegueix un sí. A partir d’aquí el diàleg s’enreda en descobrir el passat dels dos protagonistes, units per un fet comú, un punt d’inflexió en la seva vida que marca un abans i un després en el seu món, en el nostre món: l’atac terrorista contra la comunitat LGTBI el 12 de juny de 2016 al Bar Pulse d’Orlando, als Estats Units, en què va morir una cinquantena de persones a tret de fusell.
En el llindar de sentiments oposats
Què tenen en comú l’Amèlia i el Ramon de L’oreneta? El dolor, una ferida que no es tanca. Tots dos són colpejats per la mort d’un ésser estimat i el dol pren el protagonisme en aquesta història. “172 trets en 5 minuts, un cada dos segons”, diu l’Amèlia que recorda dia a dia, instant a instant, el seu fill Dani, víctima d’aquell atemptat islamista.
No és capaç d’avançar en la seva vida, se sent incompresa, el seu turment no s’apaivaga. Només les seves visites a l’església li serveixen de refugi momentani. En Ramon tampoc guareix la seva ferida, l’ajuda parlar amb ella i a ella li fa bé parlar amb ell, i en algun punt es troben, víctimes, tots dos, d’un atac indiscriminat que els fa oscil·lar entre l’amor i l’odi.
Música per a les oïdes a L’oreneta
Escenografia senzilla, el menjador d’una llar amb algun prestatge i un gran piano al mig. Escenografia senzilla per no fer ombra a les interpretacions aclaparadores dels dos actors, en especial de l’actriu Emma Vilasarrau, que emociona i et sacseja com poques persones saben fer.
Des del primer minut no pots deixar d’admirar un diàleg ric en metàfores, amb pinzellades d’humor precises, pensades, ben dites i trobades. L’oreneta no és un musical, però és música per a les oïdes. No us la podeu perdre!
- El que més m’ha agradat: El text és un regal, no hi ha un punt ni una coma de més o de menys.
- El que menys m’ha agradat: Algun ínfim detall, com la carta que no acaba d’encaixar. No diré més per no desvetllar les sorpreses.
