Crítica: L’oreneta, La Villarroel

4.5 out of 5 stars (4,5 / 5)

Emma Vilarassau i Dafnis Balduz donen vida a L’oreneta des del passat 18 de febrer a l’escenari de La Villarroel. L’obra de Guillem Clua i dirigida per Josep Maria Mestres posa l’accent en la mort, en la petjada que deixa un atac terrorista en els familiars de les víctimes i com les marca per sempre més. Hora i mitja d’un diàleg apassionant que atrapa l’espectador de principi a fi.

L’oreneta que no sap cantar

Crítica, dura, rígida, severa. Aquests adjectius són una primera impressió que podem emportar-nos de l’Amèlia, una professora de cant interpretada per la sublim Emma Vilarassau. Rep a casa seva un jove que li demana ajuda per cantar L’oreneta cançó escrita per Iñaki Salvador i que dona el títol a l’obra  al funeral de la seva mare.

Ella s’hi nega, però en Ramon (Dafnis Balduz), agut, insistent i cabut aconsegueix un sí. A partir d’aquí el diàleg s’enreda en descobrir el passat dels dos protagonistes, units per un fet comú, un punt d’inflexió en la seva vida que marca un abans i un després en el seu món, en el nostre món: l’atac terrorista contra la comunitat LGTBI el 12 de juny de 2016 al Bar Pulse d’Orlando, als Estats Units, en què va morir una cinquantena de persones a tret de fusell.

En el llindar de sentiments oposats

Què tenen en comú l’Amèlia i el Ramon de L’oreneta? El dolor, una ferida que no es tanca. Tots dos són colpejats per la mort d’un ésser estimat i el dol pren el protagonisme en aquesta història. “172 trets en 5 minuts, un cada dos segons”, diu l’Amèlia que recorda dia a dia, instant a instant, el seu fill Dani, víctima d’aquell atemptat islamista.

No és capaç d’avançar en la seva vida, se sent incompresa, el seu turment no s’apaivaga. Només les seves visites a l’església li serveixen de refugi momentani. En Ramon tampoc guareix la seva ferida, l’ajuda parlar amb ella i a ella li fa bé parlar amb ell, i en algun punt es troben, víctimes, tots dos, d’un atac indiscriminat que els fa oscil·lar entre l’amor i l’odi.

Música per a les oïdes a L’oreneta

Escenografia senzilla, el menjador d’una llar amb algun prestatge i un gran piano al mig. Escenografia senzilla per no fer ombra a les interpretacions aclaparadores dels dos actors, en especial de l’actriu Emma Vilasarrau, que emociona i et sacseja com poques persones saben fer.

Des del primer minut no pots deixar d’admirar un diàleg ric en metàfores, amb pinzellades d’humor precises, pensades, ben dites i trobades. L’oreneta no és un musical, però és música per a les oïdes. No us la podeu perdre!


  • El que més m’ha agradat: El text és un regal, no hi ha un punt ni una coma de més o de menys.
  • El que menys m’ha agradat: Algun ínfim detall, com la carta que no acaba d’encaixar. No diré més per no desvetllar les sorpreses.

Bego F. Simón

Periodista de professió, actriu de vocació i iogui per buscar la concentració. Granollerina, ‘blava’, amant del teatre, la lectura i els viatges. Vaig descobrir la meva passió pel teatre als 12 anys a la funció de l’institut gràcies a El Rei Lear, de Shakespeare. Des d’aleshores, he participat en nombroses obres, videoclips i curtmetratges. Actualment formo part del grup amateur ‘El Coverol’, de Les Franqueses del Vallès, on ja m’han enredat per fer dos anys Els Pastorets.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.