Crítica: Paraíso de los negros, al Teatre Nacional de Catalunya

Paraiso de los negros, al Teatre Nacional de Catalunya

El TNC ha ofert durant tres dies un dels espectacles destacats de la temporada. Paraíso de los negros és una proposta de la ballarina i coreògrafa Maria Pagés que fa una relectura del flamenc clàssic amb un llenguatge escènic més modern. No només pels moviments del seu cos sinó també per la mixtura de disciplines, la interpretació de peces de música contemporània o la inclusió d’instruments que no són propis del flamenc com el violí i el violoncel. Tot un luxe.

Paraíso de los negros de Maria Pagés, una artista referent de l’avantguarda flamenca

La coreògrafa i ballarina Maria Pagés, que dirigeix l’espectacle conjuntament amb l’escriptor i dramaturg marroquí El Arbi El Harti, és considerada com la màxima representant de l’avantguarda flamenca.  Va iniciar la seva carrera en la companyia d’Antonio Gadés i el 1990 va fundar la seva pròpia companyia, ubicada a Madrid. El 2014 va rebre La Medalla d’Or al Mèrit de les Belles Arts que atorga el Ministeri de Cultura, precedit per molts altres guardons.

Paraiso de los negros es va estrenar el 2020 i ara forma part del programa de Dansa Metropolitana, el festival que cada any omple de ritme i moviment els espais culturals i  carrers de 12 ciutats metropolitanes per demostrar que el ball és per a tothom. En la 7a edició, s’han programat més de 260 activitats en les quals hi ha participat 47.100 espectadors.

Paraíso de los negros és un espectacle que ens emociona

No resulta fàcil escriure sobre un espectacle de dansa perquè, per mi, està molt lligat a sensacions i emocions. No parlo de màgia ni d’ànima, termes intangibles que ens porten a pensar en l’atzar. Res més lluny de la realitat. El que hi ha darrere de Paraíso de los negros és l’experiència acumulada de Maria Pagés dalt dels escenaris, la textualitat que aporta El Arbi El Harti, el treball dur i rigorós i l’excel·lent qualitat professional de tots els artistes que hi intervenen.

Els moviments de Maria Pagés són àgils, ràpids, contundents. Plens de la força, ritme i vitalitat que caracteritzen el flamenc i que ens entronca amb els nostres ancestres i les forces tel·lúriques. La foscor de l’espai escènic i la sobrietat del vestuari destaca la lleugeresa de les seves mans. En algun moment, s’acompanya de castanyoles i algun “zapateao”.

Encara que el protagonisme de l’obra recau sobre Maria Pagés, Paraiso de los negros és una proposta multidisciplinar que reuneix a escena les magnífiques veus d’Ana Ramón i Cristina Pedrosa, la guitarra flamenca de Rubén Levaniegos, el violoncel de Sergio Menem, el violí de David Moñiz i la percussió de Chema Uriarte. Una curiosa, i un punt eclèctica, barreja que influeix decisivament en el resultat final.

Paraíso de los negros parla de cadenes que condicionen la llibertat

Sense oblidar la conceptualització, menys explícita, que ens parla d’aquelles fronteres o límits (color de pell, opcions sexuals o el propi cos) que – com les cadenes –  condicionen la nostra llibertat. Com a rerefons, el llibre homònim de Carl Van Vechten que dona nom a l’espectacle, la descoberta sexual de Lorca a Poeta en Nueva York, el color de pell que obliga Nina Simone a triar un gènere musical diferent del que ella volia o com el pas dels anys pot afectar el cos de les ballarines.

Per fer honor al títol, Paraíso de los negros és un espectacle fosc que irradia llum. La intel·ligent ubicació dels focus destaquen en tot moment algun element escènic: els harmoniosos i àgils moviments de les mans o dels llargs cabells de Maria Pagés, les dues cantants que ens embadaleixen amb la bella tessitura de les seves veus, les cordes de la guitarra flamenca, la cadira des d’on recita el text Maria o les castanyoles, per posar algun exemple.

No voldria allargar-me més perquè – com he dit abans – parlem d’emocions. Paraiso de los negros de Maria Pagés és un espectacle que hipnotitza des del minut zero i ens deixa clavats a la butaca. No vaig poder apartar els ulls de l’escenari en l’hora i mitja que dura la funció. I no vaig ser l’única per la manera com va aplaudir al públic. Una ovació totalment merescuda.

Llàstima que només hagin estat al TNC durant tres dies. Esperem que hi torni aviat.

  • El que més m’ha agradat: tot
  • El que menys m’ha agradat: res

Lluïsa Guàrdia Filòloga per la UAB i activista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ... Màster en Gestió Cultural. (UOC-UdG). Col·legiada pel Col·legi per Periodistes (per exercici professional), membre de l'Associació de Protocol i Relacions Institucionals, sòcia del Cercle de Cultura i membre del Consell de Públics del TresC (al 2023) M'encanta llegir i escriure o, per descomptat, anar al teatre.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *