Crítica: Pretty Woman, el musical – Teatre Apolo

Cartellera teatre Barcelona

No hi ha ningú en el nostre planeta que no conegui la història de Pretty Woman i la majoria de dones del meu entorn l’hauran vist com a mínim una desena de vegades, així que, d’entrada, aquest espectacle, tenia, com col·loquialment diem, totes les «papeletes» per a triomfar… Però, senyores i senyors, ens trobem davant d’una referència tan brutal, tan mítica i tan gravada a foc en els nostres idearis que… ai ai ai, també hi ha aquell risc de no complir amb les expectatives.

Pretty Woman el musical arriba a Barcelona

L’espectacle musical de Pretty Woman, que s’estrena per primer cop a Espanya, arriba al Teatre Apolo de Barcelona el 22 de setembre. Els papers que interpretaven la famosa parella cinematogràfica de Richard Gere i Julia Roberts, els assumeixen amb valentia els actors Cristina Llorente i Roger Berruezo, fent de Vivian i Edward. Els acompanyen 17 artistes més i una banda de rock en directe dirigida per Arnau Vila.

La banda sonora original del musical ha estat creada per Bryan Adams i Jim Vallance, però, el que nosaltres escoltem no són les lletres originals, és clar, sinó una adaptació, i això és el que ens ha fallat amb majúscules. En els musicals, la trama està immersa en les lletres i avança amb ella, però també les emocions, i en aquesta ocasió ni el missatge ni les emocions ens arriben per mitjà de les cançons.

Són lletres encaixades a la força dins de l’obra, en molts casos ridícules, que semblen traduïdes de qualsevol manera sense tenir en compte la tècnica que utilitzen els professionals d’aquest sector per a fer que quan els actors canten, ens oblidem de que estan cantant i només ens dediquem a escoltar la història i a SENTIR.

L’escenografia i el càsting, ens han encantat, per contra; l’escenografia aconsegueix traslladar-nos als diferents ambients -el despatx de l’Edward, l’hotel, la carrera de cavalls, les botigues de Rodeo Drive o el bulevard on estan les prostitutes- i crear, juntament amb els canvis de vestuari, aquell glamur que també ens transmetia la pel·lícula i que tots relacionem directament amb PRETTY WOMAN.

Els dos actors protagonistes tenen química, i això en una història com Pretty Woman no podia fallar. Els secundaris Rubén Yuste i Erika Bleda mereixen, sens dubte, un fort aplaudiment; Ruben Yuste interpreta diferents papers, el de narrador (Happy man), el de botiguer, el de gerent de l’hotel, el Sr Thomson, fidel conseller i còmplice de Vivian, i en tots ens dóna bon rotllo, deixa anar energia al cantar, ballar, saltar i actuar, ens ha fascinat. I ella en el paper de l’amiga de la protagonista, la Kit de Luca, que a part de la qualitat interpretativa, té una veu preciosa i espectacular.

La recomanaria a gent que no hagi crescut veient aquest referent de la indústria cinematogràfica, nois i noies adolescents potser, encara que, probablement, els més grandets tolerem el masclisme que es respira en la història, precisament, perquè la peli ens encantava. No sé si sense la peli com a referent, algú que creix en l’entorn social actual, pot mostrar interès per un argument com aquest que queda totalment obsolet.

• El que més m’ha agradat: L’escena de l’òpera; precioses veus les de Carlos Salgado i Lara Sagastizabal (Alfredo i Violeta, de la Traviata).
• El que menys: M’ha faltat una cançó que em mati d’emoció com It must have been love ho feia, de Roxette, en la peli.