Crítica: Síndrome de gel, al Teatre Lliure

3 out of 5 stars (3 / 5)

Síndrome de gel parteix de l’estudi que la metgessa Elisabeth Hultcrantz va fer de la malaltia que patien alguns nens i nenes sirians, refugiats a Suècia. Davant del risc de ser deportats al seu país d’origen, encara en guerra, els infants deixen de jugar i menjar. Com si estiguessin en coma. Hi ha qui va dir que fingien per evitar l’expulsió però, simplement, era por. Hultcrantz va denominar “síndrome de resignació” a aquest estat de letargia.

Síndrome de gel tracta del problema dels refugiats

 Aquest és el context de Síndrome de gel que ens ofereix el Lliure, dirigida per Xico Masó, que va protagonitzar la premiada El metge de Lampedusa. La dramatúrgia és a càrrec de Clàudia Cedó i Mohamad Bitari, poeta i escriptor sirià nascut en un camp de refugiats que ha aportat la seva vivència, defugint d’una visió massa occidentalitzada.

Síndrome de gel narra la història d’Eman (Asma Ismail) i les seves dues filles, la Baran (Jana Punsola) i la Ginar (Roc Martínez). El 2014 van fugir de l’Iraq a causa del genocidi de Sinjar i arriben a Suècia – paradigma d’una societat acollidora i benestant – després d’un llarg viatge. Ho han perdut tot: marit, família i amics, casa, etc. I el pitjor de tot, les arrels.

El 2016 el govern els nega la renovació del permís de residència al·legant que la situació a l’Iraq ha canviat. La Baran ha traduït la carta oficial a la seva mare que no parla suec i després s’ha posat malalta.

La situació ha canviat. Ara n’és una altra.

Sense saber què fer, l’Eman porta la seva filla a urgències on xoquen amb un excés de burocràcia i els rezels del país d’acollida. La situació a Iraq ha canviat i ja no li pertoca al govern suec fer-se càrrec dels refugiats. La pregunta és: si ells no ho fan, qui ho fa?

Una estructura documental amb múltiples veus

Sindrome de gel té molt de teatre documental. Com una mena de collage, a múltiples veus que sovint es juxtaposen, ens mostra el patiment d’aquests infants i la gèlida resposta dels governs. No només a Suècia, sinó del món perquè el problema de l’acollida dels refugiats és universal. No cal anar gaire lluny. El recent conflicte rus-ucranià que ha provocat grans fluxos migratoris n’és un exemple.

Síndrome de gel també és una obra de contrastos. La bonança de la societat sueca d’Olof Palmé vers la vida de penúries dels refugiats. L’alternança entre l’àrab i el català que mostra la pluriculturalitat de la societat actual. La hiperactivitat de part de l’equip mèdic i l’apatia de la Baran i la Ginar. La implicació de la doctora (Muntsa Alcañiz), la psiquiatra (Sílvia Albert), l’assistent social (Judith Farrés) i la traductora (Lamya Ai-Abed) en contraposició a la indiferència del director d’hospital (Carles Martínez).

No fem cap mal, no?

Una fredor que transmet també l’escenografia. Una gran i asèptica sala d’hospital. Parets blanques, cadires de plàstic i una potent i neutra llum que es manté durant tota l’obra. Les notícies que escoltem a través de la TV de la sala d’espera ens informen del canvi en les directrius governamentals sueques i la seva repercussió en la vida dels refugiats.

Síndrome de gel és una obra coral; com un trencaclosques en què tots els personatges i situacions encaixen fins construir la història. No només de Baran i Ginar sinó, malauradament, de molts altres nens i nenes.

Bones interpretacions, algunes amb dificultats afegides com les de Jana Punsola i Roc Martínez que, a més de la immobilitat han hagut d’aprendre algunes frases en àrab. Les actuacions són, en general, un punt mancades d’emoció. Potser per dotar l’obra d’aquest aire documental que es recondueix al final amb les sentides paraules de Manar Talijo, que exerceix de traductora i també de pont entre dues cultures: la d’origen i la d’acollida.

Quan el doctor li pregunta: “Vostè, d’on és?”. La Manar contesta ofesa: “Jo sóc sueca”. I així és com ha de ser. No es pot acollir refugiats i després expulsar-los sense miraments, quan les polítiques de govern canvien.

No ens volen aquí. No ens volen enlloc

Síndrome de gel denuncia l’apatia de governs i  societat

De fet, el contrast més gran és el que es dona entre la “síndrome de resignació” (ja diagnosticat) que pateixen els infants refugiats i la “síndrome del gel” (encara per diagnosticar) que descriu els símptomes de la gèlida actitud d’alguns governs i de la societat en general davant del fet migratori. Em pregunto si són dues cares de la mateixa moneda.


  • El que més m’ha agradat: l’estructura documental de l’obra.
  • El que menys m’ha agradat: la necessària traducció del àrab al català i a l’inrevès aporta un valor afegit però alhora alenteix el desenvolupament de la trama.

Lluïsa Guàrdia

Filòloga i periodista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *