[usr 3,5 img=»03.png»]
Sempre és un plaer veure Terra Baixa d’Àngel Guimerà però l’adaptació que presenta ara el Lliure té una particularitat que és bo conèixer abans d’anar-hi. No espereu una versió clàssica de l’obra sinó més aviat una mena d’experiment interpretatiu que provoca opinions confrontades.
Terra Baixa és un experiment interpretatiu que provoca opinions confrontades
El director Roger Bernat ret homenatge al fundador del Teatre Lliure, Fabià Puigserver, amb la reproducció de la versió de Terra Baixa que va dirigir el 1990 al Mercat de les Flors. En ella hi actuaven actors ara tan coneguts i reconeguts com Lluís Homar, Emma Vilarasau o Mercè Arànega, entre d’altres. Trenta anys després, la filmació que en va fer TV1 serveix de base a aquest particular muntatge que usa la tècnica del teatre verbatim, paraula d’origen llatí que significa: reproducció literal d’un text (com una còpia).
Els sis actors i actrius que actuen són diferents en cada funció i no han assajat abans. “Com que no sabem com assajava Puigserver, no assagem” diu el director. En total, un repartiment de 78 personatges – amb figures com Nao Albet, Mercè Arànega, Aina Clotet, Carlos Cuevas, Biel Duran, David Selvas, etc – que escolten a través de l’auricular la veu dels actors del 1990 que reprodueixen fidelment, sense afegir-hi res, Com si fos l’apuntador, figura essencial en el teatre de l’època de Puigserver.
La tècnica del verbatin, la intensitat d’algunes escenes i el català antic de l’obra de Guimerà fa que, de vegades, els intèrprets perdin part del text i el públic també. Per sort, tots coneixem prou bé l’argument de Terra Baixa i seguim la trama fàcilment sense perdre l’essència del text original.
Un homenatge a Fabià Puigserver que usa de la tècnica del verbatin
Com a element de suport als intèrprets, darrere del pati de butaques es projecta la filmació de TV1 que, com en un efecte de mirall, obliga el públic a girar-se per comparar ambdues versions. Es podria dir que la Terra Baixa de Bernat no només és un homenatge a Puigserver i Guimerà sinó que també immortalitza un moment històric del teatre en català. Són moltes les vegades que hem pogut veure Terra Baixa als escenaris, com la fabulosa versió de Lluís Homar – que sempre recordaré – però la de Puigserver va ser la primera
Els sis intèrprets de la funció del 18 de febrer (Quim Àvila/Manelic, Alba Pujol/Marta, Paula Jornet/Núri, Francesc Garrido/Sebastià, David Menéndez/Xeixa i Maria Antonia Salas/Pepa) afronten les dificultats interpretatives d’aquesta proposta de forma desigual. Com va dir Alba Pujol just després de l’estrena «Aquest ha estat com un salt al buit sense paracaigudes. L’únic que hem pogut fer és confiar en el Roger «. Destaca Quim Àvila en el paper de Manelic, amb una naturalitat i desimboltura que ens fa oblidar que no ha assajat. El caracteritza la seva ingenuïtat davant el triangle amorós amb la Marta i en Sebastià però amb un tarannà menys fosc que en versions posteriors.
Ens sorprèn el vestuari actual dels sis protagonistes (bàsicament texans) i l’absència d’escenografia. Només hi ha una taula i cadires de fusta. Així mateix, també se’ns fa estrany que els llums de la sala romanguin oberts durant tota la funció fins que ens adonem que és perquè els actors puguin veure la filmació i reproduir també els gestos dels actors del 1990. En algun moment, els llums baixen d’intensitat per donar més profunditat a l’obra que és més plana de l’habitual a causa del teatre verbatin. No assajar fa que es perdin molts matisos interpretatius no només del propi artista sinó també de la interacció amb la resta del repartiment.
Tampoc hi falta la figura del presentador/apuntador que anuncia els canvis d’acte i dona algunes indicacions escèniques. «Comença l’acte tercer», «En Sebastià surt d’escena», alguna persona del públic fent de claca o els artistes que s’ubiquen a una banda de l’escenari mentre esperen a actuar.
Al teatre també es pot experimentar!
Malgrat l’interès d’aquesta proposta, ens quedem amb la sensació d’haver presenciat l’examen final de grau on alumnes destacats demostren tot el que han après durant anys d’aprenentatge, fent un experiment interpretatiu. Els amants del teatre que esperen veure una obra «al uso», segur que arrufaran el nas i diran «però què és això?». D’altres – com jo – se la miraran amb curiositat i pensaran que al teatre també es pot experimentar amb altres formes narratives.
I això és el que ens ofereix Terra Baixa: un experiment interpretatiu, amb molta improvisació, que reprodueix un espectacle únic (la versió del 1990 de Fabià Puigserver) però que es representa de múltiples maneres. Tantes com funcions perquè – no ens enganyem – no es pot copiar una obra de teatre sense que els actors i actrius hi aportin alguna cosa d’ells mateixos, part de la seva ànima. Això només ho fan les màquines.
Així doncs, tenim un únic original però amb múltiples còpies. Interessant, no?
- El que més m’ha agradat: la gosadia de Roger Bernat en trencar esquemes i desmitificar una de les obres més reconegudes del nostre panorama literari.
- El que menys m’ha agradat: en algun moment he tingut la sensació que els intèrprets patien la tècnica del verbatin. No hauria volgut estar en el seu lloc.
