Crítica: Érem tres germanes – Sala Atrium

Cartellera teatre Barcelona

4.5 out of 5 stars (4,5 / 5)

La Sala Atrium recupera l’adaptació de Les tres germanes de Chejov que va estrenar la temporada passada, Èrem tres germanes, amb text de José Sanchis Sinisterrra i dirigida per Raimon Molins, s’allunya del gran quadre familiar que mostren altres versions d’aquesta obra per posar el focus en les figures de l’Olga, la Maixa i la Irina. D’aquesta manera, converteix la resta de personatges en un mer esbós: els ridículs vestits de la dona d’Andrei, la Nataixa; els antecedents familiars del promès de la Irina, el baró Nikolai, dels militars…

Érem tres germanes, l’adaptació del clàssic de la mà de Sanchís Sinisterra

L’esforç de síntesi de Sanchís Sinisterra deixa intacta l’essència de l’obra que parla de decadència, de la importància de la família, l’enyorança de temps passats, el desig de fugir d’una realitat que no satisfà i l’anhel de tornar a Moscou on reposen les restes de la mare.

Els tres personatges estan molt ben construïts, sobretot a causa de les seves diferències:

  • L’Olga (Anna Roy) és la germana gran que exerceix com a tal: treballadora i responsable, seriosa i força rígida. A la mort dels pares es converteix en el pal de paller de la família.
  • La Maixa (Ona Borràs), la mitjana, és alegre i desprèn ganes de viure que acompanya amb freqüents rialles, cants i xiulets. Casada amb un home que l’estima tant que l’ofega, necessita fugir d’una vida avorrida.
  • La petita i idealista Irina (Júlia Genís) que a poc a poc veu com les seves expectatives es fonen. Ella és l’única que vesteix de blanc en contrast amb el rigorós negre de les germanes grans. Promesa amb un home a qui no estima, somia amb el retorn a Moscou.

Anna Roy, Ona Borràs i Júlia Genís fan una excel·lent interpretació en què destaquen la diferent manera d’afrontar la vida: la rigidesa i severitat de l’Olga es reflecteix en el seu posat i manera de parlar; la vitalitat de la Maixa amb constants moviments i el desencís de la Irina que impregna la seva actuació i que la porta a freqüents reflexions sobre la vida i la política.

Les uneix, però, un fort vincle familiar. Sovintegen les mostres d’afecte entre elles que dilueixen possibles desencontres. També senten un profund lligam amb la casa familiar que el germà Andrei posa en perill. D’aquí el lloc destacat que la reproducció, a mode de casa de nines, ocupa en l’escenari i que serveix com a segon escenari per a la digitalització de l’obra.

Una posada en escena que aprofita els mitjans audiovisuals

Un dels punts forts d’Érem tres germanes és l’ús de mitjans audiovisuals que permet ampliar l’espai escènic de forma molt original i s’integra en la trama convertint-se en un element essencial. Trobar el punt just entre text, interpretació i posada en escena no és fàcil, però Érem tres germanes se’n surt amb nota. Els tres elements estan en perfecte equilibri.

Com diu el programa de mà:

“… la casa dels Prózorov de les tres germanes més conegudes del teatre, esdevé un plató per als records a través de l’ús de les eines digitals i visuals en una experiència feta de la humanitat del teatre i la il·lusió de la tecnologia”.

Aquesta digitalització es materialitza de diferents formes:

  • Amb la visualització d’escenes des de l’interior de la rèplica de la casa familiar o el moviment dels avatars que l’habiten que s’activen amb només una palmada.
  • La projecció d’imatges en directe que captura amb la càmera l’Andrei, el quart germà convertit en aquesta versió en un personatge secundari.
  • Les obertures de l’espai escènic que els habituals de l’Atrium coneixem prou bé o la projecció d’imatges en la paret de l’espai escènic.

Segons l’autor, Érem tres germanes respon a la necessitat de fer conviure les arts en viu i les arts numèriques i digitals. De tal manera que es crea un tercer llenguatge que inclou diferents disciplines (com la robòtica o el directe) fent que l’equip artístic i el tècnic treballin conjuntament.

Érem tres germanes és una proposta innovadora que permet actualitzar un clàssic com Les tres germanes de Chejov, publicat el 1900. Una excel·lent manera de revitalitzar el teatre amb noves fórmules que incorporen la tecnologia. Només puc afegir que aquesta versió és del tot recomanables i que no us l’hauríeu de perdre.


  • El que més m’ha agradat: la capacitat de Sanchis Sinisterra de centrar l’obra en les tres germanes sense perdre l’essència de l’obra, la gran interpretació de les tres actrius i l’originalitat dels mitjans audiovisuals que s’han usat per explicar la història.
  • El que menys m’ha agradat: no se m’acut res.

Lluïsa Guàrdia

Filòloga per la UAB i activista cultural per vocació. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ... Màster en Gestió Cultural. Col·legiada pel Col·legi per Periodistes (per exercici professional), membre de l'Associació de Protocol i Relacions Institucionals i sòcia del Cercle de Cultura. M'encanta llegir i escriure.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.