Crítica: Érem tres germanes – Sala Atrium

EREM TRES GERMANES  atrium

5 out of 5 stars (5 / 5)

La Sala Atrium ens porta una versió de Les Tres Germanes, de Txèkov, passada per les mans de Sanchís Sinisterra. Un text que ens parla del pas del temps, del desig de voler canviar les coses, i la manca de capacitat per fer-ho. Però en el muntatge de la Sala Atrium, hi ha donat una volta més a tot. La direcció de Raimon Molins ha convertit el text en una obra de terror íntima.

Érem tres germanes, el clàssic de Txèkov renovat de forma brillant

L’escenari, completament negre, només té una porta (també negra) que, de tant en tant, ens mostra l’exterior. Un exterior llunyà, al que ningú no hi pot accedir. Entrem a la sala i entrem en un lloc negre, fosc, sense sortida. Els espectadors també hi quedem tancats.

“Ha passat el temps”

A un costat de l’escenari, una reproducció de la casa de les tres germanes, en petit. Una caseta que es converteix en escenari també de l’obra. Amb un esplèndid ús de la tecnologia aplicada al teatre, els actors actuen en escena i dins de la casa de nines. Un bucle que es repeteix sense aturador.

Com en una maledicció, les tres germanes (Olga, Maixa i Irina) i l’Andrei, estan atrapats a casa seva. Tot el que és fora de la casa, només es veu de trascantó, a través de la finestra. Res no és real. Fins i tot, la resta de la gent del poble, els soldats, la promesa de l’Andrei… no són més que paraules, allò que ens expliquen les tres germanes.

Són ecos de l’exterior, sense cos. Només existeixen perquè les tres germanes en parlen: el Capità de Bateria Vershinin, el Doctor Txebutikin, Natasha, Kuligyn, el Baró Tuzenbah, Solionin… no són res. Només paraules.

“A Moscú!!!”

Bones interpretacions

Anna Roy (Olga), Júlia Genís (Irina), Ona Borràs (Maixa) i Carles Roig (Andrei, estan tancats en un espai del que no poden fugir. Semblen fantasmes condemnats a viure les mateixes coses al mateix lloc, una i una altra vegada. Pels segles dels segles.

“D’aquí a dos-cents o tres-cents anys…”

Anna Roy està magnífica en el seu paper d’Olga. La germana gran, la que manté les formes, la que manté unida la família, el seny. Amb un posat sec, estirat i distant, Olga es permet molt poques vegades que els sentiments la guanyin. Intenta ser el pal de paller de la família. Sempre impecable, pentinada, amb la postura ben dreta, les mans ben posades. Mai una paraula més alta que l’altra.  La dignitat personificada. La rendició personificada.

Ona Borràs, Maixa, al contrari, és tot passió, ganes de viure, d’estimar. Casada amb un home que ella no estima, però, en canvi, és molt estimada per ell. I aquest amor no volgut, encara la va rabejar més. Viu en un món que no li agrada i vol intentar canviar-lo… però sap que lluita contra l’impossible. El temps l’acabarà derrotant.

Júlia Genís, Irina, la més petita. La que sembla que té un futur. La que podrà escapar. L’única que va vestida de blanc gairebé fins al final. El temps no sembla que passi per ella…. fins que hi passa.

Andrei, el germà, un fantasma més dins la casa. La presència muda que ho omple tot. Sense dir res, ho diu tot.

Érem tres germanes, a la Sala Atrium, és un muntatge magnífic on teatre i tecnologia s’han unit per crear una obra de por. De terror. És terrorífic veure aquests personatges que no saben que no són reals, que són ombres del que van ser alguna vegada, fantasmes lligats a una casa i a un temps del que no se’n mouran mai… i que, malgrat tot, encara intenten trobar una escletxa per fugir.

“Algun dia sabrem per que vivim”

Érem tres germanes, a la Sala Atrium, s’ha d’anar a veure per comprovar que un clàssic pot tenir moltes facetes. Que a un clàssic se li pot donar la volta. Que es pot convertir en una obra de teatre de terror… i tot i això, no perdre ni un bri de la seva essència.


  • El millor de tot: les interpretacions. L’ús de la tecnologia.
  • El pitjor de tot: L’ús de frases i paraules russes en el text. No hi aporten res.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *