Valoració: 10 sobre 10
Quan aneu a veure Falaise, al Teatre Lliure, al programa hi veureu que, a l’apartat d’interpretació, hi diu: Noëmie Bouissou, Camille Decourtye, Claire Lamothe, Blaï Mateu Trias, Oriol Pla, Julian Sicard, Marti Soler, Guillermo Weickert, un cavall i uns coloms. Un cavall i uns coloms. Sí. Perquè el que veureu a Falaise és un espectacle on els animals tenen un paper molt protagonista i ple d’expressivitat.
Falaise barreja dansa, teatre, equilibrisme, mim, música, cant… els vuit intèrprets aconsegueixen que tota la platea arribi a un estat de comunió total amb el que passa a l’escenari. I els animals que, amb la seva presencia, i la seva interpretació, donen un aire d’irrealitat i de somni a tot el que estem veient.
Falaise ens fa riure, ens emociona, ens sobta. Ens atrapa
Un escenari fosc. Un vestuari fosc. Només els coloms, el cavall, i un únic vestit, són blancs. Un contrapunt molt visual que fa que les cares i les mans encara es vegin més.
Què diuen a Falaise? Una mica de tot, i en moltes llengües. Com en un circ internacional, tots els intèrprets parlen en la seva llengua, i els entenem encara que no entenguem. La compenetració entre públic i intèrprets és total.
Hi ha moments en què sembla que es facin al·lusions a coses que ja coneixem… podem veure una entrada a l’escenari que sembla l’escena de la cabina dels Germans Marx, o duos humorístics que beuen dels Monty Pyton o Stan Laurel i Oliver Hardy, un ball amb un petó que no ha d’envejar res a la pintura de Klimt, o homenatges continus als pallassos més clàssics, August i Carablanca… Cada escena és un treball d’orfebreria delicat i ple detalls.
Els intèrprets fan un gran treball físic. Els animals semblen eteris. L’escenari és granític i alhora fràgil. Tot l’espectacle és un joc de miralls on cada moment té el seu contrapunt, en una dansa que no sembla que s’hagi d’acabar mai.
Falaise, al Teatre Lliure, és poesia visual d’impacte.
