[usr 4 img=»03.png»]
Captivadora, inquietant, i amb un dolor mil·lenari, la Fedra de Iannis Ritsos, traduïda al català per Joan Casas i produïda per la Compagnie du Sarment i la Cia. Mesèmes, redueix l’escenografia, i fins i tot els personatges, a l’essencial: el text, en tota la seva intensitat.
Fedra: La paraula i el dolor
Inaugurat just el desembre de l’any passat, el Centre de les Arts Lliures, de la Fundació Joan Brossa, enceta el seu primer cicle d’arts en viu homenatjant al dramaturg, assagista, poeta i traductor Joan Casas. Ho fa centrant-se especialment en aquesta última faceta de Casas, la de traductor de teatre, i el seu punt de partida en aquest viatge a través de la seva obra traduïda no és ni més ni menys que la Fedra del poeta grec Iannis Ritsos.
Des de Sòfocles en una versió perduda, passant per Eurípides, Sèneca, Racine, i fins a Unamuno o Salvador Espriu, el mite d’amor impossible i no correspost de Fedra ha guiat la ploma de nombrosos dramaturgs i poetes al llarg de la història. Iannis Ritsos, demostrant la seva predilecció i impressionant domini del vers, transforma una història caracteritzada sovint per la tortura del silenci de la seva protagonista, en un monòleg dramàtic on la seva és l’única veu present.
El text de Ritsos esdevé el motor i contingut principal de l’obra, capaç d’evocar tot tipus de sentiments i imatges que transcendeixen temps i espai, i submergir-nos en el món interior de la protagonista, encarnada per Neus Vila Pons, qui també s’encarrega de la seva posada en escena. Si el seu objectiu era el de fer palesa la importància de la figura del traductor dramàtic a través de Casas, Fedra l’assoleix amb escreix. I és que el text pronunciat a l’escenari del Centre de les Arts Lliures és preciós, una joia que Casas ens ofereix el privilegi d’escoltar i gaudir en català. També cal mencionar la interpretació que en fa Neus Vila Pons, és clar, capaç de connectar amb el públic transmetent tota la intensitat d’un sentiment reprimit i auto-castigat sense arribar a ser histriònic en cap moment.
Malgrat tractar-se d’un monòleg, la barreja de terror i pena de la qual parlava Aristòtil en la seva teoria de la tragèdia és ben present, i viu dins d’una Fedra que resulta inquietant en el seu desig pel jove Hipòlit, però que alhora fa palpable i proper el seu dolor, desesperació, i una fam insaciable que no pot controlar. Poesia i tragèdia donant-se de la mà.
Més enllà del que es diu
Fedra, al Centre de les Arts Lliures, és una proposta intimista, on el text i la seva traducció prenen protagonisme. Tanmateix, l’experiència no seria la mateixa sense l’acompanyament subtil però molt adient d’una espècie de cor clàssic de dues veus (Montse Solà i Adriana Aranda) que recorden en diversos punts de l’obra el desenllaç inevitable que tant protagonista com espectador no pot fer més que veure avançar, com la boira sobre l’escenari. Escenografia, so, llums i posada en escena es coordinen, doncs, per donar al patiment de Fedra l’espai, simple però eficaç, on desenvolupar-se.
Tot plegat resulta, doncs, una aposta intimista que fa palesa la bellesa i el poder de la paraula (i de la seva traducció), coordinant perfectament tots els elements, des de la interpretació fins a la música, per deixar brillar al sentiment.
- El que més m’ha agradat: El text és una descoberta meravellosa, i una aposta excel·lent per encetar aquest cicle sobre Joan Casas i portar a la llum tots els mèrits de la feina del traductor. Val la pena només per escoltar-lo.
- El que menys m’ha agradat: El monòleg pot resultar una mica ambigu per un espectador que no conegui el mite abans de la funció, ja que Fedra ens parla de tu sense mencionar directament a Hipòlit ni a la seva situació clarament. S’hi ha d’anar una mica preparat per gaudir-lo plenament.
