Crítica: Himmelweg – Teatre Akadèmia

3 out of 5 stars (3 / 5)

Després de veure Himmelweg (Camí del Cel) al Teatre Akadèmia no podem evitar preguntar-nos si la delegació de la Creu Roja que el 1944 va visitar el camp de concentració Theresienstadt per comprovar les (bones) condicions dels presoners jueus es va deixar enganyar o va preferir no veure què passava.

Himmelweg planteja per què els observadors no van veure què passava als camps de concentració

L’obra que el dramaturg Juan Mayorga va escriure el 2004, dirigida per Raimon Molins i dividida en cinc escenes, intenta explicar per què els informes dels observadors no van detectar l’horror de l’Holocaust. I ho fa des d’una triple perspectiva:

  • La visió de la informant de la Creu Roja (Cristina Plazas) que, tot i les sospites, no detecta res anormal a incloure en l’informe. Un monòleg que ens encongeix el cor pel que ella intueix i nosaltres sabem. El seu gran error és creure allò que li expliquen i no ser capaç de destapar la veritat. Una sentida interpretació que ens fa pensar en tot el que es pot amagar darrere d’una aparença de normalitat. No només en aquest fosc període de la història de la Humanitat sinó també en l’actualitat.
  • La del militar alemany (Raimon Molins) que governa amb mà de ferro el camp, convençut de la supremacia de la raça ària i adoptant maneres de dictador. El comandant executa sense qüestionar les ordres dels seus superiors que li demanen crear un espectacle per enganyar la delegació de visitants. Una interpretació plena de força però que, en algun moment, es fa repetitiva.
  • La del presoner jueu (Guillem Gefaell) que actua com a intermediari entre els presoners i el comandant. Se sotmet a les ordres del militar per salvar la seva vida i la de la resta de refugiats. Un personatge que es mou entre la por a morir i el desig de salvar els seus companys de captiveri, però que no acaba de convèncer.

Un fet històric vist des de perspectives diferents

Tres mirades i tres postures diferents davant del mateix fet històric.. El desig de destapar la veritat i la impotència davant la manca de proves que ratifiquin el que s’intueix. La prepotència i crueldat d’aquells que se senten superiors però que, tal vegada, han de complir ordres amb les quals no hi estan d’acord. La por i submissió dels que saben que tot està perdut i fan intents desesperats per sobreviure.

I també tres conflictes interns. Com escriure un informe que permeti protegir els presoners jueus quan tot sembla normal? Com combinar l’amor a la literatura i a la filosofia amb l’obediència a la jerarquia militar que obliga a matar innocents? Com participar en la creació d’una farsa per enganyar els observadors però protegint d’aquesta manera la vida dels presoners jueus i la pròpia?

No podem oblidar-nos, però, d’una quarta mirada. La nostra, que esdevenim observadors dels observadors ja que els intèrprets sempre s’adrecen al públic. A hores d’ara resulta fàcil dir: Com és que els informants no vam veure què passava? La resposta és simple. No van ser capaços de creure que les atrocitats que s’explicava dels camps de concentració fossin veritat. No ens enganyem, nosaltres tampoc ho hauríem cregut.

De tota manera, els indicis hi eren i les referències en el text també hi són: el tren, el fum, la porta que no es pot obrir sense saber per què, la rampa que porta al crematori (també coneguda com «camí al cel»). I també algunes frases que actuen com a mantres però sense disposar del seu poder guaridor:

Hagan fotografias. Ustedes son los ojos del mundo que necesita saber.

O que generen aparença de normalitat:

Quiere tomar un café?

Una posada en escena amb elements digitals

Com passa en els espectacles en petit format com aquest, produït per Atrium Escena Digital, els elements digitals tenen un destacat paper en la posada en escena. Les imatges projectades en la paret permeten ampliar l’espai i els hologrames augmentar el nombre de personatges a escena. Així mateix la captura d’imatges en directe permet ampliar les faccions dels protagonistes oferint-nos uns interessants primers plans en què podem copsar millor les expressions sobretot en el cas de Cristina Plazas.

Himmelweg és una obra de teatre de reflexió, que planteja molts dubtes però que no ofereix respostes ja que ens pertoca a nosaltres treure conclusions. Un text ric en matisos, però unes interpretacions irregulars que no aprofiten del tot el text de Juan Mayorga.

Em quedo amb la trista sensació que en l’actualitat també es creen moltes pantalles de fum per amagar la realitat i que fets com aquest es poden repetir en el futur. Potser Himmelweg és una mena de «aviso a navegantes», no?

  • El que més m’ha agradat. La triple perspectiva que Mayorga ofereix sobre el mateix fet.
  • El que menys m’ha agradat: l’excès de repeticions.

 

Comprar entrades

Lluïsa Guàrdia

Filòloga per la UAB i activista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ... Màster en Gestió Cultural. (UOC-UdG). Col·legiada pel Col·legi per Periodistes (per exercici professional), membre de l'Associació de Protocol i Relacions Institucionals, sòcia del Cercle de Cultura i membre del Consell de Públics del TresC (al 2023) M'encanta llegir i escriure o, per descomptat, anar al teatre.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.