A M’agrada molt el que fas en Joan i la Carla se n’han anat a viure al camp, a una casa que estan reformant mentre hi viuen. Ell és dramaturg i està escrivint una obra de teatre. Estan esperant la visita del Santi i la Cris, els millors amics de la parella, que passaran un cap de setmana amb en Joan i la Carla. En Joan i la Carla estan molt contents de rebre els seus amics. Són els seus millors amics. El cap de setmana serà fantàstic.
Però, mentre en Santi condueix intentant trobar el camí correcte, ajudat (o no) per la Cris, truca sense voler al Joan i la Carla, amb el mòbil. En Joan i la Carla no arriben a respondre i el missatge comença a gravar-se en el contestador automàtic. La conversa entre en Santi i la Cris, criticant sense pietat als seus amics i amfitrions, queda gravada mentre en Joan i la Carla l’escolten, primer bocabadats, després, molt enfadats.
M’agrada molt el que fas, una comèdia que parla sobre la sinceritat
On està la sinceritat que hi hauria de ser entre els bons amics? Tot allò que han sentit és el que pensen realment d’ells? Quan en Santi i la Cris arriben a la caseta, en Joan i la Carla han pres una decisió. No diran res del que han escoltat… però prendran les seves mesures. Jugaran al gat i la rata amb els seus «amics». Tenen informació privilegiada i no desaprofitaran l’ocasió.
Des de platea sabem que la vetllada serà força interessant… Un decorat senzill que no necessita canvis. De fons, ambientació sonora que ens situa al camp: ocells, gallines…
El vestuari, sobretot el de les actrius, és un encert. La caracterització està molt ben treballada. I hi ha una perruca que ens fa suar des del començament de l’obra… té vida pròpia i és gairebé un intèrpret més de l’obra.
Un text de Carole Greep, molt àgil i ràpid, ben dirigit per Edu Pericas i ben interpretat per Maria Garrido, Jordi Soriano, Elías Torrecillas i Nesa Vidaurrázaga. Un muntatge on el llenguatge no verbal és tan important com el text, i els actors ho fan molt bé.
Però, el text original, en francès, ha passat a ser un text barrejat en català i castellà, amb molts castellanismes i barbarismes… com si no es pogués fer humor en català. El text, en francès, no va necessitar interferències d’altres llengües per ser divertit, àgil, irònic i càustic. No es pot humor només en català? Si no hi ha castellà i barbarisme, un text ja no és divertit? Una oportunitat més perduda per poder traduir un text d’una altra llengua al català, sense interferències ni castellanades que fan que el text sigui vulgar, deixat…
M’agrada molt el que fas, al Teatre Aquitània, és una obra molt divertida que ens farà riure i pensar en el que és l’amistat veritable, la de debò… i vosaltres, quants amics de debò teniu? Feu comptes! Potser, si investigueu una mica, tindreu alguna sorpresa.
- El millor de l’obra: el llenguatge no verbal. És un treball molt bo que complementa molt bé el text.
- El pitjor de l’obra: la barreja de català i castellà, que no aporta res i fa que el text sigui molt vulgar, les bromes molt suades, molt previsibles… El text, només en català, hauria guanyat moltíssim. Les ironies i la causticitat haurien lluït molt més. Els barbarismes li treuen valor a qualsevol text.
