Crítica: Aquest país no descobert que no deixa tornar… – Sala Beckett

Crítica: Aquest país no descobert que no deixa tornar… – Sala Beckett
4.5 (90%) 4 votes

Valoració: 6.5 sobre 10

Amb l’extens títol Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers arriba a la Sala Beckett una altra proposta que s’enmarca dins el cicle Memento Mori que s’està celebrant enguany.

Es tracta d’una peça escrita per Àlex Rigola i que està protagonitzada per Alba Pujol i Pep Cruz on es narren les converses mantingudes entre la pròpia Alba i el seu pare quan estava rebent els últims cicles de quimioteràpia a l’hospital.

Aquest país no descobert que no deixa tornar… és una biografia feta teatre

És important remarcar que Aquest país no descobert… no és una obra teatral a l’ús. Es tracta d’una peça on l’Alba, asseguda sobre un escriptori i vestida d’esquelet, ens presenta les converses que va tenir amb el seu pare mentre estava a l’hospital. Una conversa humana, sincera i reflexiva on el Pep (el pare de l’Alba i protagonitzat per Pep Cruz) ens explica el seu parer i les conclusions que extreu de la vida.

Tota l’obra transcorre en el mateix pla: l’Alba asseguda a l’escriptori, amb una pantalla al fons de l’escenari i amb el Pep encarnant al pare. La pantalla va llançant preguntes que són contestades o bé pel Pep o bé per l’Alba. Una entrevista que, realment, es va fer al pare de l’Alba i que, per tant, formen part de la seva vida. Per això he dit que, més que una obra teatral, estem davant d’una biografia teatralitzada. 

Ritme desigual

El que succeix en Aquest país no descobert… és que, per la naturalesa de la proposta i la presentació escènica, el ritme és desigual. Sobretot en el moment de la projecció del vídeo d’un metge mallorquí: un vídeo que dura uns 10 minuts i que dóna voltes i més voltes al mateix.

Està clar que el que han volgut perseguir amb aquesta obra és la naturalitat i la realitat, però hauria estat millor condensar aquestes paraules i fer un resum del que realment s’ha volgut dir. Els espectadors desconnectaven de les paraules del metge per intercanviar mirades entre les butaques.

Una proposta que no m’ha acabat de convèncer

Per què? És molt subjectiu el que diré, ho sé. Però, realment, Aquest país no descobert… m’ha semblat una proposta massa íntima com per ser pujada a l’escenari. Em va semblar una mica exhibició de la pèrdua, sobretot, en el moment en el que es llegeix una carta que el pare li escriu. No cal. Per mi, no cal. És una experiència íntima i personal i jo, com a espectadora, no volia entrar-hi tan de fons en el dolor de la protagonista.

Entenc el que s’ha volgut fer amb aquesta proposta: parlar de la mort de forma franca i com un procès més de la vida. Ho entenc i, en part, estic d’acord amb aquesta idea. Però Aquest país no descobert… crec que és més un text reflexiu, com si fos una conferència o un recull d’idees sobre l’experiència de viure, que entra massa en el dolor personal i íntim de la protagonista.

Per mi, excessiu.


Elia Tabuenca

Filóloga hispánica y periodista digital. Apasionada del mundo del teatro y fundadora de espectáculosBCN y la productora teatral Laberinto Producciones

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *