Valoració: 9 sobre 10
Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers. Àlex Rigola, a finals de l’any passat va presentar aquest projecte de teatre documental a la Sala Beckett, ara el Teatre Poliorama l’ha recuperat per la gran qualitat d’interpretacions i per la valentia del director i creador d’aquest text que aprofundeix sobre la mort, però també, diria jo, especialment sobre la vida. El títol és tret d’una de les obres més emblemàtiques de Shakespeare: «Hamlet»; l’obra per excel·lència que parla de la mort.
Aquest país no descobert… torna a Barcelona
Segurament «aquest país» que comença després de la vida ens és molt desconegut, o potser sempre ens ha estat un tema tabú que no hem volgut aprofundir. Generalment, ens fa por parlar de la mort. Moltes vegades li amaguem i no li volem dir al moribund que està molt a punt el seu traspàs, i també moltes vegades nosaltres mateixos no ens volem creure l’absència de la persona estimada.
L’Alba Pujol, actriu i escriptora, va passar recentment, pel tràngol de perdre el seu pare. Aquest conscient que se li acabaven els dies en aquest món, ja que patia un càncer de pulmó, i per petició d’Àlex Rigola, va compartir converses i records, amb la seva filla, mentre el director anava prenent nota.
Josep Pujol va deixar testimoni de tots els seus pensaments, vivències i reflexions. I el director i l’actriu ho van convertir amb una excel·lent proposta de testimoniatge en forma de teatre. En una gran pantalla surten les preguntes que el director va fer a Josep Pujol i els actors les van contestant.
No cal gaire escenografia per parlar d’un tema tan seriós
Una taula, unes projeccions i les paraules. Unes paraules plenes d’esperança, plenes de vida; parlant d’estimació, d’amistat, de projectes… Però també de comiat; un comiat bonic, seré, generós, sense tabús, encarant la mort amb fermesa, amb la saviesa que en Josep Pujol va demostrar tota la seva vida donant classes d’història i d’economia a la UAB.
L’Alba Pujol s’interpreta a si mateixa en Aquest país no descobert…
Demostrant la valentia i generositat heretades del seu pare. Sense sentimentalismes, sense feblesa ni victimisme; posant moltes vegades un sentit pràctic, inclús introduint moment de somriures. Va vestida d’esquelet, segurament per donar una mica de teatralitat a les reflexions que poden ser profundes o banals, senzilles o transcendentals; però sempre autèntiques; explicant aquest intens i colpidor comiat amb el seu pare.
Pep Cruz, diu les paraules del moribund. Llegeix i interpreta magistralment. Fa arribar les paraules, com a transmissor del mateix catedràtic, i arriba amb tanta naturalitat com si fos el mateix Josep Pujol, aquest ésser que està a punt de morir. Una complexa i genial interpretació que només pot ser feta per un gran actor com ell.
Segurament la mort no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers, però si comencem el viatge de la vida pensant que més tard començarem el de la mort, segur, segur que tot ens serà molt més fàcil.
Una obra que sembla pensada per representar en un espai petit, un espai on sigui íntim i proper, però he de dir que les grans proporcions del Teatre Poliorama no desmereixen per res les paraules i les intencions d’aquest muntatge; i que aconsegueix que cada espectador el visqui (potser amb els seus records individuals) de manera intensa i profunda.
Aquest país no descobert… és un cant a la vida, un testimoniatge d’esperança.
- El que més em va agradar: La naturalitat que es diu el text.
El que menys em va agradar: Els escrits al final de l’obra a la pantalla, els vaig trobar massa llargs i innecessaris.
