Nota: 9 sobre 10
Sócrates va acceptar la condemna a mort per ingestió de cicuta per no contravenir les lleis d’Atenes en què creia fermament. Va rebutjar l’oferta d’amics i deixebles que volien salvar-lo. Va donar la vida per defensar els seus ideals. Seríem capaços de fer el mateix?
L’obra que podem veure ara al Romea «Sócrates, juicio y muerte de un ciudadano» està dirigida per Mario Gas i protagonitzada per Josep M. Pou. Es va crear per fer algunes representacions al Festival de Mérida i al Grec de Barcelona 2015 però va ser tan gran i inesperat l’èxit de públic que ha fet una gira per Espanya on l’han vista ja 60.000 espectadors. Ara, ha tornat al Romea, on fa poc va celebrar la funció núm. 150.
Com diu el títol, reprodueix el procés a què es va sotmetre aquest gran filòsof grec. Malgrat no haver deixat cap escrit perquè volia que cadascú trobés la seva veritat, Sòcrates és una de les figures mes influents de la història del pensament. Mestre de Plató.
Les acusacions contra Sócrates eren greus. No creure en els Déus clàssics i proposar-ne de nous, atacar les supersticions que manllevaven el bon criteri dels ciutadans però, sobretot, pervertir els joves fent que fossin capaços de pensar per ells mateixos. Quina gosadia. A qui se li acut? Així doncs, va ser acusat, condemnat i executat per criticar el corrupte poder d’Atenes i amenaçar la seva la pervivència.
Dalt l’escenari, Sócrates (Josep M. Pou) no només s’enfronta als arguments de defensors i detractors sinó també a l’opinió de l’assemblea i de la societat. Tant ell com els membres del tribunal (Carles Canut, Amparo Pamplona, Pep Molina, Borja Expósito, Guillem Motos i Ramón Pujol) conviden el públic a posicionar-se amb el reclam de “atenienses” o “queridos conciudadanos”. Per obligar-nos a prendre partit usen l’oratòria, disciplina que s’ensenyava en l’escola que va crear a Atenes. Aquest tipus de discurs argumentatiu demana dels actors freqüents canvis d’inflexió i de ritme que fan amb total desimboltura.
“Sócrates, juicio y muerte de un ciudadano” és una obra de poca acció i moltes paraules, basada en el text de Mario Gas i Alberto Iglesias. Podria haver-se fet pesat però no ho és ja que manté el nostre interès durant l’hora i mitja que dura la funció. El ritme és força constant amb alguns moments àlgids. Em va agradar molt el diàleg, amb veus en off, que el filòsof manté amb les lleis d’Atenes abans de decidir si es pren o no la cicuta.
Josep M. Pou interpreta el filòsof grec amb gran encert, sembla que li hagin fet el paper a mida. No és d’estranyar que hagi rebut fa poc el Premi Gaudí d’Honor per la seva trajectòria professional. Encara que Sócrates és la figura central, sovint es manté en un segon pla, a les fosques, per traspassar el protagonisme als membres del tribunal d’entre els quals destaquen l’opositor Meleto (Pep Molina) i el fidel amic Critón (Carles Canut) que es manté al seu costat fins la mort. Des del pati de butaques, l’esposa (Amparo Pamplona) li retreu una vida de penúries a causa dels seus ideals.
L’obra no només ens explica el pensament de Sócrates i els arguments de dexebles i contraris sinó que fa també el retrat psicològic del filòsof. De vegades, Sócrates (en la pell de Josep M. Pou) ens pot semblar dèbil, mancat de força, però res més lluny de la realitat. Un dels trets que caracteritzaven el pensador eren la seva modèstia i humilitat (suposo que recordeu la coneguda frase que se li atribueix i que diu “Sólo sé que no sé nada”). Josep M. Pou s’imbueix d’aquesta humilitat, no només en la senzilla túnica blanca que vesteix sinó sobretot en les seves maneres. Una forma de ser i de fer que contrasta amb la fermesa de les seves conviccions.
Per evitar la distància en el temps que pot suposar la figura de Sócrates (va viure al segle V aC), s’ha contextualitzat el text fent referència a elements actuals com el wathsap però, de fet, no és necessari. Quan escoltem els retrets que el filòsof fa al govern d’Atenes – corrupció, manca de transparència i partitocràcia – de seguida ens vénen al cap exemples tan recents que sembla que encara sigui viu.
L’escenografia i el vestuari són tan austers com els personatges. De banda a banda d’escena veiem els bancs de fusta on seu el tribunal i una zona central des d’on es fan les arengues. El joc de llums, que crea espais de foscor i claror, i l’encertada música de percussió contribueixen a crear l’atmosfera adient per recrear el judici.
«Sócrates, juicio y muerte de una ciudadano» parla dels orígens i de l’essència de la democràcia. Del que som capaços de fer per defensar els nostres ideals i conviccions. Dels principis bàsics de convivència i presa de decisions en què se sustenta o s’hauria de sustentar aquest model de govern participatiu. De poder i corrupció. Perquè – no ens enganyem – amb el temps, allò en què creia el gran pensador s’ha diluït fins a oferir-nos només una visió parcial i esbiaixada del que és la democràcia. Potser ha arribat el moment de rellegir les seves idees, encara que hagin estat escrites fa molts anys.
Dades tècniques de “Socrates, juicio y muerte de un ciudadano”
Direcció: Mario Gas
Text: Mario Gas i Alberto Iglesias
Intèrprets:
Josep M. Pou
Carles Canut
Pep Molina
Amparo Pamplona
Borja Espinosa
Guillem Motos
Ramon Pujol
Una coproducció de Grec 2015 Festival de Barcelona, Teatre Romea i Festival Internacional de Gran Teatro Clásico de Mérida
