Crítica: Èdip – No sempre és bona idea voler saber la veritat

Crítica: Èdip – No sempre és bona idea voler saber la veritat
¡Puntúame!

Nota: 8 sobre 10

Perseguir la veritat porta de vegades a descobrir allò que no hauríem volgut saber mai. Com li va passar a Èdip, el protagonista de l’obra de Sòfocles que podeu veure ara al Romea.

Sòfocles, que va viure fa més de 2.500 anys, va transformar el teatre grec que va passar de parlar de moral i religió a centrar-se en els conflictes entre la llei humana i la llei natural, la voluntat, les decisions o el destí. No és estrany, doncs, que malgrat la distància en el temps, ens sorprengui la força expressiva i la intensitat de les emocions dels personatges d’Èdip.

La veritat i el destí són els temes principals d’Èdip

Dos són els temes centrals d’aquesta adaptació d’Edip dirigida per Oriol Broggi i protagonitzada per Julio Manrique: la incansable recerca de la veritat fins a les últimes conseqüències i la convicció que el destí sempre es compleix.

L’obra ens explica com el rei Lai i la seva esposa Iocasta són víctimes dels mals auguris: el seu fill serà la causa de la seva mort. Atemorits per aquest possibilitat, decideixen desfer-se del nounat però aquest se salva i és adoptat. El nen, Èdip, no coneix el seu passat però amb el temps el camí de pare i fill es creuen i es compleix l’inexorable designi de l’Oracle.

A mesura que avança l’obra, descobrim què va passar. Per mantenir l’interès, se’ns dóna la informació a comptagotes, com una mena de thriller  El ritme és lent i pausat, amb alguns moments àlgids, com l’esplèndida escena en què Èdip descobreix horroritzat qui és l’assassí del seu predecessor i qui és la seva veritable mare.

La versió d’Èdip de Jeroni Rubió Rodon se centra més en la personalitat d’Èdip i en la dimensió política del rei de Tebes que en la relació que, sense ser-ne conscient, va mantenir amb la seva mare i per la qual ha passat a la història.

Èdip era un home fidel als seus principis, un bon líder dedicat en cos i ànima als seus súbdits, voler el seu benestar és precisament el que l’empeny a buscar la veritat, fort, passional, … Un personatge complex molt ben defensat per Julio Manrique que, en algun moment, pot semblar exagerat a causa de la grandiloqüència pròpia de les tragèdies gregues.

Èdip destaca per la seva dimensió política i humana

L’acompanyen a escena la reina Iocasta (Mercè Pons) que pateix com Èdip l’horror de la veritat i embogeix; el seu germà Creont (Marc Rius) que és un digne adversari del rei i el sacerdot i conseller (Carles Martínez). És de  destacar l’excel·lent dicció de Miquel Gelabert en el paper de l’endeví cec Tirèsies que posa al descobert la veritat davant la insistència d’Èdip.

Èdip se centra més en la paraula que no en l’acció. En algun moment, els actors reciten més que interpreten; sobretot el cor que actua i es mou com una única veu. La resta d’elements escènics (decorat i suau música de fons) queden supeditats a la paraula, despullada de guarniments addicionals. En aquest aspecte, Èdip s’allunya força del teatre actual en què el text es recolza en l’escenografia, la música o els llums.

La conversa final que, a mode d’epíleg, mantenen Èdip i Antígona (Clara de Ramon), mostra com de distorsionada ens ha arribat la figura del rei de Tebes, conegut per la patologia que descriu els homes que s’enamoren de les seves mares.

Així doncs, l’obra original de Sòfocles, que es complementa amb fragments d’Èdip a Colonos, demostra que això no s’ajusta a la realitat ja que el descobriment de la brutal veritat va ser tan dur que va provocar el suicidi de Iocasta i l’autolesió d’Èdip. Segons paraules de Broggi “Èdip es va treure els ulls i el món sencer va quedar a les fosques”

L’Èdip de Sòfocles és una de les obres mestres del teatre grec que mostra que les passions humanes són atemporals i que es viuen amb la mateixa intensitat ara que fa 2.500 anys. En ella descobrim que Èdip no era el monstre incestuós que ens han fet creure sinó, simplement, una víctima de l’inexorable destí.

A aquells que no us agradi tant el teatre grec com a mi, potser se us farà llarga la part final però és important veure almenys una tragèdia per conèixer els orígens del teatre actual. Èdip, Antígona, Medea, Electra, Las troyanas,.. trieu.

Dades tècniques d’ÈDIP
(basada en l’obra del poeta grec Sòfocles)

  • Versió de Jeroni Rubió Rodon
  • Dramatúrgia de Marc Artigau i Oriol Broggi
  • Direcció d’Oriol Broggi
  • Repartiment:
    Èdip, Julio Manrique
    Sacerdot, Carles Martínez
    Creont, Marc Rius
    Iocasta, Mercè Pons
    Missatger, Ramon Vila
    Tirèsies i pastor, Miquel Gelabert
    Antígona, Clara de Simon
  • Producció de Teatre Romea

Lluïsa Guàrdia

Filòloga i periodista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *