El Lliure commemora el centenari de la publicació de A la recerca del temps perdut de Marcel Proust amb set concerts. Una lectura dramatitzada, acompanyada de piano i violí, de cadascun dels set volums que integrem aquesta obra mestre de la literatura universal: «Pel cantó de Swann», «A l’ombra de les noies en flor», «El cantó de Guermantes», «Sodoma i Gomorra», «La presonera» «Albertine desapareguda» i «El temps retrobat». Segons l’expert en Proust, Antoine Campagnon: «A la recerca d’un temps perdut és la història d’una vida, de la infantesa a l’edat adulta, explicada en primera persona per un narrador sense nom»
Albertine despareguda és el sisè volum de A la recerca del temps perdut de Proust
Albertine desapareguda, també coneguda com La fugitiva, és el sisè volum de A la recerca del temps perdut de Proust. Publicada el 1925 després de la mort de l’autor que no va tenir ocasió de fer la revisió final. El 1992 es va fer una reedició que inclou les correccions d’origen desconegut, mecanografiades sobre l’original, que van canviar substancialment la primera edició, fent-la més curta i intensa.
La senyoreta Albertine se n’ha anat, diu la criada Françoise al seu amant
L’obra narra la fugida d’Albertine just en el moment en què el seu amant (el propi Proust?) ha decidit donar un tomb a la relació a causa de la seva gelosia. Poc després s’assabenta de la mort d’Albertine que ha caigut del cavall i rememora amb enyorança una relació que acabarà en l’oblit. A través d’aquests records i del testimoni d’algunes amistats d’Albertine, com seva amiga Andreé, descobreix facetes desconegudes com la possible homosexualitat d’ella.
El retrobament amb l’amor de joventut, Gilberte Swann, que està a punt de casar-se amb el marqués de Saint-Loup el fa adonar que el temps passa, l’amor és fugisser i sempre acaba per desaparèixer.
L’amor desapareix amb el temps
Claudia Benito, Jordi Boixaderas, Mario Gas i Emma Vilarasau reciten fragments de Albertine Desapareguda, gràcies a l’adaptació de Josep Maria Pinto i sota la direcció de Jordi Bosch. Els acompanyen dos joves músics: Jordi Prim al violí i Daniel Vidal al piano que alternen la interpretació musical amb la lectura de textos.
Josep Maria Pinto ha fet la traducció i selecció de textos de Albertine desapareguda que escoltem en veu de dos actors i actrius amb gran experiència interpretativa però no podem evitar tenir la sensació de quedar-nos a mig camí entre la lectura d’un bon llibre i l’adaptació teatral de la mateixa obra. Per poder apreciar millor Albertine desapareguda i el seu encaix dins de A la recerca del temps perdut és recomanable haver llegit l’obra sencera o veure totes les funcions ja que té una estructura circular que comença des del final: el moment en què el protagonista de l’obra decideix convertir-se en escriptor.
Si bé és cert que la lectura dramatitzada ens acosta a la veu pròpia de Proust i posa el focus en el text i les paraules, evitant que es dilueixin entre altres elements escènics, he de confessar que és un format que no m’acaba de convèncer. Tot i l’alternança de veus amb diferents registres interpretatius i la inclusió de fragments de correspondència epistolar que aporten ritme, l’obra acaba per fer-se monòtona.
La sòbria posada en escena posa el marc adequat al text i la vincula a la classe social i l’època en què es va escriure: l’alta burgesia i l’aristocràcia francesa de principis del segle XX. Quatre cadires de vellut vemell i una gran pantalla posterior que canvia de color i d’intensitat per modular el grau d’intimitat de l’obra que té molt d’introspecció.
Potser fa massa anys que vaig llegir A la recerca del temps perdut de Marcel Proust. Diria que ha arribat el moment de fer-ne una relectura.
- Què m’ha agradat més: el text de Proust.
- Què m’ha agradat menys: el format de lectura dramatitzada.
