​Crítica: Canto i jo i la muntanya balla – Biblioteca de Catalunya – La Perla29

4 out of 5 stars (4 / 5)

La Perla 29 ha adaptat el llibre Canto jo i la muntanya balla. Més que adaptar-lo, l’ha transportat directament del paper a l’escena.

A través de la història d’una família, veiem la vida a la muntanya. Una vida que ja era dura en temps passats i que continua essent dura ara. La duresa és diferent, però la muntanya, tan bella i aclaparadora, fa que les coses no siguin fàcils. I l’espai reduït de convivència fa que la vida sigui més intensa.

Canto i jo i la muntanya balla, una adaptació de la novel·la d’Irene Solà

Les famílies viuen lluny les unes de les altres, camí enllà, muntanya amunt, muntanya avall… però l’espai que comparteixen és petit i acaben coincidint tots als mateixos llocs. Sempre són els mateixos espais i sempre són les mateixes persones. Els forasters són un element que sembla més un espècimen extraordinari que apareix de tant en tant, com un paó ple de plomes brillants… i que desapareix sense deixar rastre. Ve i se’n va i no interfereix perquè el foraster veu la vida de la muntanya com si la veiés en un aparador, posada allà per gaudir-ne visualment, però no per viure-la.

Un muntatge preciosista i marca de la casa

La Perla 29 fa un muntatge preciosista. La poesia de la narració del llibre es recita de forma neta i clara. I la posada en escena pretén ser bonica. Tot el muntatge vessa “boniquesa”, com si no es pretengués res més que fer un espectacle bell. Molt bell… i prou.

L’escenografia té la marca de la casa: el terra, cobert de terra marró, amb fulles, mobles escampats al voltant de l’escenari, bancs de fusta que fan diferents funcions segons l’escena, aigua i fang… i música en directe. Música de Judit Niedermann. Una composició musical que fa de fons de les escenes, però en cap moment ens evoca la muntanya ni la música que podríem escoltar-hi allà. Com sempre, Laura Aubert toca el violí i el cello, aquest cop acompanyada per Amaia Miranda a la guitarra.

Bones interpretacions

Laura Aubert, Diego Lorca, Anna Sahun, Ireneu Tranis i Caterina Tugores  interpreten tots els personatges d’una història que parteix d’un passat ple de mites a un present ple d’esperances.

Guillem Albà i Joan Arqué en signen la direcció. I s’ha de dir que té moments brillants amb escenes que canvien davant dels nostres ulls de forma imperceptible, amb fusions de moments, amb personatges que canvien i evolucionen enmig de l’escenari de forma subtil… amb un ús dels materials de l’escena que permet crear diferents espais molt evocadors. L’escenari és una successió de metàfores que s’encadenen una rere l’altre.

Escenografia poc arriscada

Canto jo  i la muntanya balla és un muntatge molt bonic. Molt. Com el llibre. I és molt poètic. Com el llibre. I molt evocador. Com el llibre.

Però, l’escenografia no arrisca gens. Sembla l’escenografia d’altres muntatges que hem vist abans. El vestuari… també. Sembla el mateix vestuari que d’altres muntatges que ja hem vist abans. La il·luminació… ens recorda molt altres muntatges. Sembla com si la Perla29 hagués trobat una manera de fer que li funciona molt bé… i ja no es mogués d’aquí. Els muntatges de la Perla29 són magnífics, estan molt ben fets, molt ben dirigits… però ja no sorprenen.

Canto jo i la muntanya balla és un bon muntatge perquè fa una bona adaptació del llibre. Qui l’hagi llegit, hi trobarà els personatges i veurà que s’han convertit en realitat, que allò que es dibuixava al cap mentre llegia, ara és palpable i audible. El muntatge és un bon muntatge… però, sobretot, és bonic. Molt bonic. Preciós. I res més.


  • El millor de l’obra: les interpretacions. Si una cosa té La Perla 29 és que sap aprofitar el talent dels actors i fer que brillin en escena.
  • El pitjor de l’obra: la marca de la casa. La manera de fer la Perla 29 no sorprèn. Entrar a la Biblioteca de Catalunya i pensar “ah, és clar, és La Perla 29!” és tot u. De la mateixa manera que, quan van començar amb els seus muntatges, ens va agradar la seva manera de fer, diferent, ens agradaria veure una evolució. Que ens sorprenguin.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *