[usr 5 img=»03.png»]
Canto jo i la muntanya balla, l’obra guanyadora de 3 Premis MAX i 8 premis Butaca, torna aquest estiu a Barcelona. La companyia La Perla 29 presenta novament aquesta adaptació de la novel·la d’Irene Solà amb una posada en escena i unes interpretacions espectaculars.
Canto jo i la muntanya balla, una adaptació teatral de la novel·la d’Irene Solà
Clàudia Cedó és la dramaturga que ha adaptat la novel·la Canto jo i la muntanya balla al teatre. Es tracta d’una tasca molt difícil i, més encara, si parlem d’un llibre que conté tants fragments màgics i poètics. Però el resultat és excel·lent: una selecció d’escenes que ens relaten una història, sense perdre aquest toc de màgia que caracteriza la novel·la.
Per recrear aquest univers de fantasia, La Perla 29 ha apostat per un muntatge que compta amb diferents disciplines: la música en directe, el teatre de text, el teatre de gest i les titelles. El resultat és un viatge emocionant que ens porta del riure al plor, de la realitat més crua a la fantasia més ancestral i de la vida a la mort.
La història de Canto jo i la muntanya balla comença amb la mort d’en Domènec, un home que ha estat fulminat per un llamp. Perquè les muntanyes on viu ell i la seva família, cada cert temps, es cobren una víctima. La natura es mostra, així, fascinant, misteriosa i brutal, un espai on conviuen els animals, amb els éssers fantàstics com les dones d’aigua o els gegants.
A partir d’aquest inici, coneixem la vida de la família d’en Domènec i la vida al poble de muntanya, una vida on el món rural es barreja amb el món fantàstic i hi conviuen perfectament. Una història de realisme màgic que ens presenta a personatges molt humans i terrenals.
Un boníssim treball artístic
Canto jo i la muntanya balla és una obra artística. Es barreja poesia, narrativa, teatre, música, gest, titelles i cant per intentar recrear el món oníric que Irene Solà va reflectir a la seva obra. I s’aconsegueix. Era una tasca molt difícil, però La Perla 29 ho ha aconseguit de forma contundent.
Guillem Albà i Joan Arqué són els directors de la peça i han sabut dirigir-la a mida, traient-li suc a cada actriu i actor, potenciant l’emoció de cada escena i fent riure de tant en tant.
Tots els intèrprets ho fan bé, però la Laura Aubert treballa de forma excepcional: la seva transformació en diferents personatges és magistral, canvia el cos, canvia el gest, canvia el to de la veu (sense exagerar) i, de sobte, tenint a la mateixa persona en carn i ossos, nosaltres som capaços de veure’n a una altra: veiem a la mare, veiem a la vident, veiem a la cambrera, veiem a la dona de ciutat que lloga la casa… Simplement, espectacular la seva metamorfosi.
L’ús de les titelles és, també, un gran encert. Titelles precioses i fetes de fusta que recreen sobretot a animals i fan que els veiem i els sentim sobre l’escenari. Divertidíssima l’escena del gos, per cert! Hilarant. I és que això és, precisament, el que ens ofereix aquesta adaptació de Canto jo i la muntanya balla: fa que riem (molt!), fa que somiem amb éssers màgics, fa que ens emocionem amb un nou amor i fa que plorem amb la injustícia que a vegades hi ha a la vida.
I per acabar-ho d’arrodonir, la música en directe de Judit Neddermann que aconsegueix crear aquesta atmosfera màgica i realista que ens acompanya durant les dues hores de funció.
Realment, Canto jo i la muntanya balla és una meravella, no només teatral, sinó artística. Si encara no l’heu vist, feu-vos un favor i aneu-hi 🙂
- El que més m’ha agradat. La unió de disciplines artístiques que aconsegueixen crear un món que barreja fantasia i realitat.
- El que menys m’ha agradat. Algunes escenes podrien escurçar-se perquè queden un pèl desvinculades de la trama (la de la nena que troba la granada, per exemple, o la del part al bosc).
