Crítica: Alguns dies d’ahir – La Villarroel

3 out of 5 stars (3 / 5)

Alguns dies d’ahir arriba a La Villarroel per fer un repàs als fets que vam viure durant finals del 2017; un moment convuls pels catalans perquè vam viure l’atemptat de La Rambla, el referèndum de l’1 d’octubre i la posterior declaració unilateral d’independència que va durar menys d’un minut.

Tots aquests fets, tan recents i tan propers encara avui dia, són els que es relaten a Alguns dies d’ahir, una obra de Jordi Casanovas, dirigida per Ferran Utzet i interpretada per Míriam Iscla, Abel Folk, Marta Ossó i Francesc Cuéllar.

Alguns dies d’ahir, un repàs a la nostra història més recent

El tema principal d’Alguns dies d’ahir és la política, el moment tan convuls i canviant que vam viure des d’agost del 2017, fins desembre del mateix any. En poc més de tres mesos, a casa nostra hi va passar de tot: començant per l’atemptat de la Rambla i acabant per l’empresonament dels líders independentistes.

L’obra és de caràcter costumista: ens trobem al menjador de la casa d’una família on el pare està treballant per l’ANC, el fill milita a la CUP i la mare i la filla estan un pèl despenjades de tot això: la mare surt d’una depressió, la filla té una parella que és constitucionalista i anima als seus pares a obrir una mica la ment i veure totes les realitats que hi ha a Catalunya.

Per tant, el punt de partida és una situació que, segurament, tots hem viscut en algun moment en aquests anys: enfrontaments familiars, discussions acalorades i il·lusions i pors per parts iguals.

Un treball interpretatiu excel·lent

Míriam Iscla, Abel Folk, Marta Ossó i Francesc Cuéllar són els protagonistes d’aquesta obra i tots i cadascun d’ells interpreten molt bé els seus personatges. A escala personal, vull destacar a la Marta Ossó, perquè em va semblar que crea un personatge més terrenal, més autèntic, amb sentiment, però sense emocions massa pujades.

Trobo que en Jordi Casanovas ha sabut crear a una família REAL; vull dir, les relacions que es creen entre la mare i la filla i entre el pare i el fill són molt encertades. Les dues dones estan unides de manera íntima, amb una feminitat, un ambient de confessió i de suport que s’acostuma a donar entre les dones i, més encara, entre una mare i una filla. Però també, la relació entre el pare i el fill és molt real: expressen el seu amor mitjançant accions, energia, fortalesa… Una relació més masculina, però igualment amorosa i important.

Una obra massa plana i estàtica

Però Alguns dies d’ahir és una obra molt plana on tota l’estona succeeix la mateixa escena amb diferents parlaments: estem a la taula familiar i talls de notícies ens van relatant el que passa a forta, els fets polítics que són el motor del conflicte extern de la família. Això fa que la història es torni repetitiva, que les escenes siguin molt similars i, sobretot, que el desenvolupament de la trama i el desenllaç sigui del tot previsible.

Una part interessant de l’obra de teatre és que el dramaturg contraposa els conflictes externs (els fets polítics) amb els interns (els mateixos drames familiars) i ens mostra com, encara que els interns siguin realment els més importants, tendim a focalitzar-nos més en els externs. El problema és que, en aquest cas, els conflictes interns de la família no es mostren de manera profunda i, finalment, passen a un segon pla. S’expliquen molt per sobre, es fa un retrat superficial dels mateixos i això fa que, des de bon principi, ja intuïm com acabarà tot. 

En definitiva, Alguns dies d’ahir és una obra que relata uns fets molt propers a tots/es nosaltres i que, mitjançant un retrat molt realista d’una família (que podria ser la de qualsevol) ens llança algunes reflexions sobre la importància que li donem a la vida externa quan, realment, la nostra vida íntima i familiar sempre serà el més rellevant per nosaltres.

I, per descomptat, davant la situació política que vam viure i davant de tots els esdeveniments polítics que segurament viurem, sempre ens quedaran preguntes i mai sabrem realment la veritat de tot el que va passar.


  • El que més em va agradar. El retrat real, íntim i natural de la família. Podríem ser qualsevol de nosaltres pujats damunt d’un escenari.
  • El que menys em va agradar. El disseny del muntatge tan estàtic i repetitiu.

Elia Tabuenca

Filóloga hispánica y periodista digital. Apasionada del teatro, de la literatura y de la música. Miembro de la cía LetrasConVoz y fundadora de EspectáculosBCN.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *