Crítica: Amèrica –  La Villarroel

Cartellera teatre Barcelona

4 out of 5 stars (4 / 5)

Amèrica ens obliga a afrontar un passat que molts de nosaltres desconeixem o voldríem oblidar. Algunes de les grans fortunes de la burgesia catalana provenen de la venda d’esclaus. Tenim les mans brutes amb la sang d’innocents però podem redimir-nos?

No perdonis mai a qui et vol explotar (Kayla)

Amèrica mostra la hipocresia de la burgesia catalana

“L’Onze de setembre de 2021, una important família de l’alta burgesia barcelonina rep una visita inesperada que farà sortir a la llum el secret més terrible de la història familiar. Una visita que provocarà un viatge per tres segles i tres continents. Un visita que farà que res torni a ser igual”. Aquest és l’argument d‘Amèrica, escrita per Sergi Pompermayer i dirigida per Julio Manrique, que presenta la Villarroel.

A partir d’un fet anecdòtic, la celebració del 20è l’aniversari del Max (Marc Bosch) emergeix un passat soterrat en el més profund de la memòria. El detonant és la visita de la Kayla (Tamara Ndong), la parella negra de Max que vol presentar als seus pares: el totpoderós i corrupte Joan (Joan Carreras) i la “pija” alcoholitzada i mediambientalista Cristina (Mireia Aixalà). Acompanyen a la família l’àvia Andrea (Carme Fortuny) que sap molt més del que sembla i la curadora-minyona Paula (Aida Llop) que viu sense adonar-se una esclavitud no declarada.

Dos països i dues èpoques: Catalunya i Cuba / 2021 i 1840

L’argument fa salts temporals per traslladar-nos a la Cuba de 1840, moment en què l’amo Juan compra l’esclava Amèrica. “No et faré mal. Et tractaré bé” – diu – però tots sabem que aquestes paraules es tradueixen en violacions i constants maltractaments. No era així com es feia en aquella època? Potser, ens preguntem, s’han mantingut aquests patrons de comportament a través dels segles? Com trenquem el cercle perquè desapareguin del tot?

Malauradament, algunes d’aquestes actituds encara són presents en l’actualitat. S’observen tant en la condescendència de la Cristina com en les malintencionades paraules de Joan que acaben convertint-se en una dura batalla dialèctica amb la Kayla.

No hi ha res més obscè que un privilegiat fent-se la víctima (Kayla).

Els canvis temporals s’indiquen a través de les lletres sobreimpreses en pantalla i la música però sobretot en l’actitud de Tamara en el paper de l’esclava Amèrica. Sotmesa, vacil·lant a causa del desconeixement de l’idioma però sobretot atemorida per l’amo Juan. Una interpretació que contrasta amb força amb l’actual i empoderada Kayla.

Nosaltres som els que fem plorar, no els que plorem (Andrea)

Amèrica és una obra coral amb grans interpretacions

No deu ser fàcil fer-li la rèplica a un actor de l’experiència de Carreras però Tamara Ndong se’n surt amb nota. És del tot creïble. S’enfronta amb força i vehemència a l’autoritari, masclista i racista Joan que defensa aferrissadament el patrimoni i la puresa racial de la seva família. Per la seva banda, Kayla reivindica els seus orígens i recrimina a Joan la hipocresia d’una societat que amaga un passat esclavista, com si no hi tingués res a veure.

Destaca també l’actuació de Mireia Aixalà que viu en un món de luxe sense fer-se preguntes incòmodes. L’actriu interpreta algunes divertides escenes que rebaixen la tensió entre opressors i oprimits. Marc Bosch que es mou entre el «vol i dol». Per una banda, rebutja el mode de vida de la família però, per altra, es beneficia de les comoditats que aquesta li ofereix. L’àvia Andrea, Carme Fortuny, que amb una única frase fa esclatar el conflicte o Aida Llop que sembla del tot aliena al que passa.

Tots els membres de família guarden el secret però el passat sempre torna i els cadàvers dels avantpassats no descansen en pau fins que es fa justícia…

Mentre veia l’obra, em van venir al cap pel·lícules com «Endevina qui ve a sopar» (Stanley Kramer, 1967) en què uns pares no saben com reaccionar davant la parella negra de la seva filla; «Dotze anys d’esclavitud» (Steve McQueen, 2013)  que reflecteix la brutalitat que van patir els esclaus durant segles o el llibre  «La veritat sobre el cas Savolta» (Eduardo Mendoza, 1975) en què són les armes l’origen del patrimoni familiar.

Amèrica és, doncs, una obra que sacseja la nostra consciència i ens fa veure que no som tan bons com pensàvem. D’acord amb les paraules de Sergi Pompermayer: «Si volem ser realment una societat madura, […] cal que mirem enrere i assumim la nostra part de responsabilitat en la història».


  • El que més m’ha agradat: la interpretació de tots els actors i actrius, especialment la de Joan Carreras, Tamara Ndong i Mireia Aixalà.
  • El que menys m’ha agradat: la sensació d’haver contribuït també a amagar el fosc passat de la nostra societat.

Lluïsa Guàrdia

Filòloga per la UAB i activista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ... Màster en Gestió Cultural. (UOC-UdG). Col·legiada pel Col·legi per Periodistes (per exercici professional), membre de l'Associació de Protocol i Relacions Institucionals, sòcia del Cercle de Cultura i membre del Consell de Públics del TresC (al 2023) M'encanta llegir i escriure o, per descomptat, anar al teatre.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.