Crítica: Assaig sobre la ceguesa al TNC

Cartellera teatre Barcelona

3 out of 5 stars (3 / 5)

Què passaria si de sobte ens quedéssim cecs sense causa física aparent? Una ceguesa blanca d’origen desconegut que s’escampa ràpidament i que obliga el Govern a prendre mesures dràstiques per protegir la població sana. Un obligat confinament i aïllament social que fa aparèixer la part més fosca de la societat però també la més amable.

Veia una mar de llet blanca

Aquesta situació, a mig camí entre la distòpia i el teatre de l’absurd, és el punt de partida dAssaig sobre la ceguesa que podeu veure ara a la sala gran del TNC. L’obra, publicada el 1995, està basada en el llibre homònim del premi Nobel de Literatura José Saramago, l’escriptor portuguès que va néixer ara fa cent anys.

Assaig sobre la ceguesa és una coproducció portuguesa i catalana

Fidel a l’aposta de Carme Portaceli per la internacionalització del programa del TNC, l’adaptació està dirigida pel portuguès Nuno Cardoso i l’adaptació i dramatúrgia correspon a Clàudia Cedó. Una coproducció portuguesa i catalana (Teatro Nacional Säo Joäo i Teatre Nacional de Catalunya) que ofereix el text de Saramago en versió bilingüe portuguès-català subtitulada.

La dualitat d’idiomes permet escoltar fragments de l’obra en versió original però alhora se suma a la sobrecàrrega d’imputs d’aquesta adaptació d’Assaig sobre la ceguesa i ens distreu del contingut de l’obra que parla sobre supervivència, moral, egoisme però també amor i solidaritat. Continus moviments dels personatges amunt i avall, ritme frenètic, repetició de textos, música d’acompanyament que sembla no aportar gaire, projecció d’imatges en diferents pantalles,… Seguir la consigna de «menos es más» hauria estat un encert.

Una sobrecàrrega d’elements escènics i interpretatius

Tampoc hi ajuda gaire la duplicitat de personatges, un de parla portuguesa i l’altra catalana, que  alternen a escena. Aquest recurs interpretatiu, encara que interessant, demana un esforç extra d’identificació en una funció que resulta massa llarga. Més de tres hores de decadència humana són excessives, especialment quan hi ha escenes de tal brutalitat que hauria preferit estalviar-me. Potser n’hi havia prou en insinuar les situacions i deixar la resta a la nostra imaginació.

Grans interpretacions en una obra coral

Cal destacar, però, la gran feina dels catorze intèrprets que porten a escena un text difícil i uns personatges complexos i una mica arquetípics: Ana Brandäo, Ferran Carvajal, Joana Carvalho, Jordi Collet, Sérgio Sá Cunha, Montse Esteve, Paulo Freixinho, Adriana Fuertes, Gabriela Flores, Pedro Frias, Jorge Mota, Albert Prat, Lisa Reis, Maria Ribera.

Els actors i actrius interpreten més d’un personatge i semblen multiplicar-se a escena. Tambe col·laboren en la construcció de la trama altres personatges com els soldats, la narradora, la veïna ximpleta o uns singulars gossos parladors que ens recorden el realisme màgic.

El pes escènic dels personatges és similar ja que es tracta d’una obra coral però destaca el paper de la dona del metge pel seu simbolisme i gestos de solidaritat. Ella és l’única persona capaç de veure tot el que passa i que es pregunta si no hauria estat millor no veure-hi. Com dia Clàudia Cedó  «Per mi, Assaig sobre la ceguesa és una faula sobre la responsabilitat de tenir els ulls oberts quan els que t’envolten els tenen tancats». Podem dir que la ceguesa col·lectiva és una metàfora del que passa en la societat actual? Preferim no veure la realitat?

Per donar realisme a la seva interpretació, els actors i actrius han de simular que es mouen a les palpentes en un escenari ple d’andròmines (semàfors, bancs, llits d’hospital, roba,… ) en un espai escènic que sembla estructurar la trama en tres actes ben diferenciats: (1) primers contagis del «mal blanc» i desconcert generalitzat, (2)  mesures de Govern, confinament de la població malalta i lluita per la supervivència i (3) desenllaç.

Un paral·lelisme evident entre l’obra i la pandèmia

El paral·lelisme entre la situació que mostra Assaig sobre la ceguesa i la recent pandèmia és prou evident. Algunes de les consignes que emanen del govern ens resulten familiars: no sortiu de casa, aquestes mesures són per protegir-vos, si no les seguiu les actuarem amb contundència i altres similars.

Una obra atemporal que sembla una premonició

Així mateix, la manca d’ubicació geogràfica i l’ús de noms genèrics com el metge, la dona del metge, la noia de les ulleres, el nen estràbic, el soldat, el bon samarità … dona a Assaig sobre la ceguesa un aire universal i atemporal. Com dient-nos que aquesta situació es pot donar en qualsevol temps i espai. Ens quedem, doncs, amb la sensació que Saramago va preveure el 1995 el que passaria anys després de publicar aquest llibre que realment té molt d’assaig.

No m’atreveixo a recomanar-vos que aneu a veure Assaig sobre la ceguesa sense apuntar que és una obra incòmode, dura, que deixa molt malparat l’èsser humà. Encara que el final de l’obra apunta un fil d’esperança, tardaré uns dies a recuperar la fe en la Humanitat.


  • El que més m’ha agradat: l’oportunitat d’escoltar el text de Saramago en versió original.
  • El que menys m’ha agradat: l’excés de recursos escènics i interpretatius.

Lluïsa Guàrdia

Filòloga per la UAB i activista cultural per vocació. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ... Màster en Gestió Cultural. Col·legiada pel Col·legi per Periodistes (per exercici professional), membre de l'Associació de Protocol i Relacions Institucionals i sòcia del Cercle de Cultura. M'encanta llegir i escriure.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.