Crítica: Barcelona 24h – Teatre Aquitània

Consulta la cartellera de teatre a Barcelona

4.5 out of 5 stars (4,5 / 5)

Persones normals. Així intitula la seva col·lecció fotogràfica el personatge d’Anna Piqué, a un sol sinònim de la novel·la jove d’èxit del moment de Sally Rooney (Gent normal). I és que, ja sigui per la situació pandèmica actual, o pel sentiment general de desil·lusió i impotència de les generacions joves cap a un món que es dirigeix frenèticament a la deriva, sembla que les històries quotidianes i agredolces de personatges qualssevol triomfen més que mai. Barcelona 24h, ara al Teatre Aquitània, posa música a quatre “realitats” que ben bé podrien ser les nostres, i – no amb el “clic” de la càmera, sinó que amb el recordatori obligatori de les mesures anti-Covid – la vida a la ciutat queda capturada.

Barcelona 24h, una apropiació i subversió simultània de la comèdia romàntica

Vull ser Hugh Grant” canta el somiatruites Àlex ja des del minut 1 en què el coneixem, i en certa manera, el seu somni amb música de fons adreçat al desinteressat venedor d’un “paki 24 hores” estableix el to de la resta del musical: Alhora una imitació i una subversió dels estereotips del gènere de la comèdia romàntica pel qual és famós l’actor britànic en qüestió. I és que Barcelona 24h és tant una comèdia romàntica a la Notting Hill, com una demostració del fracàs dels Hugh Grants i les Julies Roberts un cop els traslladem de la pantalla a sota la Diagonal.

Com és possible que una paradoxa com aquesta funcioni tan bé? El secret no és tan secret, sinó que més aviat una prova de feina ben feta. Per una banda, l’element de (crua) realitat es veu reforçat per una meticulosa i molt efectiva atenció al detall, a més d’una molt encertada representació de la Barcelona més coneguda per tots. Petits però significatius tocs com mascaretes portades en el moment adient, o mencions directes a marques del nostre dia a dia doten l’obra d’un especial valor relatable que no se sol trobar de forma tan explícita sobre l’escenari.

Per altra banda, l’element màgic de la comèdia musical ha estat cuinat per professionals com el seu autor Pau Barbarà Mir, i els directors Marc Flynn (El despertar de la primavera, Anastasia el musical…) i Dídac Flores (Mar i cel, El Rey León…), amb una experiència en el món de la comèdia musical Broadway-esca que és clarament palpable – això sí, a la catalana. Les cançons són memorables, molt ben integrades i executades (tant per actors com per músic!), i recordades en els moments justos de la història, amb temàtiques i temes propis de cada personatge.

Tots junts, aquests ingredients presenten els elements menys glamurosos d’una Barcelona molt real com si s’hi hagués de passejar un adorable Hugh Grant tartamudejant en el seu primer encontre amb la noia perfecta a l’Starbucks de torn. Un balanç perfecte entre la realitat barcelonina del 2021 i la màgia de l’escenari.

Fins l’últim “Kinder Bueno” aprofitat

Barcelona és una ciutat “petita” i molt poc representada en el món de la comèdia musical. És per això que a Barcelona 24h no podem esperar l’imponent París de Els Miserables o el mític Nova York de West Side Story, Rent, Annie, Newsies, i cent musicals més. Això es veu reflectit en una escenografia mínima i simple, però genialment aprofitada. Fins a l’últim Kinder Bueno de l’estanteria del supermercat (un dels pocs, però recurrents elements que conformen l’espai escènic) és utilitzat per enriquir i fer avançar la història. El mateix pianista – també Dídac Flores –  esdevé part d’ella i de l’espai en el seu brillant paper com a caixer, amb el teclat camuflat com a caixa.

Cal destacar també la coreografia, que juga amb el limitat atrezzo d’una forma tan ben aconseguida que tot plegat faria saltar d’alegria a Marie Kondo. L’adaptació del particular escenari del Teatre Gaudí al més clàssic de l’Aquitània passa sense problemes, i sembla ser que l’èxit de la seva estrena l’any passat no ha fet més que enfortir tant les interpretacions com la posada en escena.

Mireia Òrrit (la pija de Sarrià més divertida i encantadora), Jaume Casals (el Senior Project Manager amb millor veu de la ciutat), Àlex Sanz (un entrenyablíssim i divertidíssim Hugh Grant català) i Anna Piqué (propera, de peus a terra, però amb una veu celestial): tots conformen un càsting insuperable, i donen una mica de màgia a una Barcelona que no promet finals perfectes, però que no abandona la dolçor – vaja, com a la vida real.


  • El que més m’ha agradat: Les interpretacions, la música… definitivament es buscaran les cançons a Spotify… encara que hi hagi d’haver anuncis pel mig.
  • El que menys m’ha agradat: No tinc cap crítica a fer! L’espectador no pot esperar una producció de l’envergadura de Broadway o del West End, però Barcelona pot estar ben orgullosa de la seva representació.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *