[usr 3 img=»03.png»]
Edipo. A través de las llamas és una recreació de la clàssica llegenda grega per part de Paco Bezerra. Dirigida per Luis Luque s’ha estrenat aquest 6 d’octubre al Teatre Romea després que ja es va presentar a Mèrida l’estiu de 2021 i va fer temporada al Teatre Español de Madrid. Els protagonistes? Ben televisius, el mallorquí Alejo Sauras, a qui vam descobrir a sèries com Al salir de clase o Compañeros, i la madrilenya Mina El Hammani, coneguda per les seves interpretacions a El Príncipe i Élite
Edipo a través de las llamas: el clàssic grec que pinta de blau el Romea
Sempre és un repte i un risc portar mitologia i clàssics damunt d’un escenari. No és tasca fàcil. Si bé el director ha reescrit el personatge d’Èdip, un mite universal, de manera prou atractiva per a un públic més generalista, hi ha algunes mancances en el ritme i les interpretacions. Anem a pams, però.
Èdip dorm fins que un home embolcallat amb un casc de metall el desvetlla. Porta un missatge: hi ha una recompensa en joc per aquell qui mati l’esfinx —un animal amb cos de lleó i cap humà que representava, segons les creences egípcies, el sol—. Qui ho faci es casarà amb la reina i esdevindrà rei de la ciutat grega Tebas, que posteriorment es veurà incendiada per la pesta. S’ho pensa, rebutja inicialment la proposta, però acaba accedint. El fill del rei Laio i Iocasta s’enfronta a l’ésser mitològic i és coronat.
Així arrenca una obra d’hora i mitja amb un relat desigual que d’entrada no enganxa malgrat que l’escenografia (obra de Monica Boromello), la il·luminació (Juan Gómez-Cornejo) i el vestuari que l’acompanyen (Almudena Rodríguez) són probablement el més treballat de tota la performance. De blanc i blau sobris, elegants i impecables, un grup d’artistes poses música, moviment i coreografia a tot el relat. Aquest, carregat de simbolisme, apel·la al destí, a les dificultats de la vida i les contradiccions.
De gust agredolç, però de bon mirar
La nota dissonant la trobem precisament en el fet que hi ha tres ritmes molt marcats. Una primera mitja hora lenta, una mica feixuga, seguida d’una de molt més interessant on s’entra en matèria en la faula de Sòfocles. La tercera és una davallada que no acaba d’enlairar-se. A això se li sumen unes interpretacions desiguals entre elles, que no acaben de convèncer.
Malgrat el reclam publicitari pel renom dels actors, si bé les actuacions es poden titllar de correctes són lluny de l’excel·lència. Un clàssic recuperat amb un relat ben adaptat però que perd força per la boca. Ara bé, sens dubte, entra pels ulls.
- El que més m’ha agradat: La posada en escena és impol·luta.
- El que menys m’ha agradat: Les interpretacions no són excepcionals, una llàstima desaprofitar un text clàssic com aquest.
