Crítica: Els dimarts de l’Albert – Teatre Borràs

2.5 out of 5 stars (2,5 / 5)

Amb una barreja entre concert i monòleg, Albert Pla torna al Teatre Borràs amb Els dimarts de l’Albert. Una guitarra, un amplificador i una llanterna: l’Albert no necessita més per entretenir el seu públic durant més d’una hora i mitja.

Combinant cançons noves i algunes de les més conegudes del seu repertori, podem trobar l’Albert tots els dimarts al Teatre Borràs. L’artista farà el que promet: no deixar indiferent a ningú.

Els dimarts de l’Albert un concert casolà al Borràs

El mateix Albert Pla es defineix com a músic, cantant, actor, escriptor, pallasso o bufó. I la veritat és que deixa totes aquestes calificacions ben clares al seu show Els dimarts de l’Albert. A l’escenari no trobem res més que l’amplificador de la guitarra i al mateix Albert. No li cal res més per entregar al públic el seu missatge.

El cartell no enganya ningú quan ens avisa de que l’espectacle serà un viatge pels deliris de l’artista. Sovint semblava que ens trobéssim dins un somni febril que tenia com a protagonista a l’artista. Un fort component pandèmic i crític innunden els monòlegs i les cançons presentades al Teatre Borràs cada divendres. I és que qui sap qui és Albert Pla, ja sap què esperar de les seves actuacions.

El show en si, és una combinació de cançons i monòleg. Albert Pla no es llança directament a cantar-nos: totes les cançons s’introdueixen amb un breu incís parlat. Sempre interactuant amb el públic, parlant amb els espectadors i baixant a la platea a cantar amb ells, l’Albert fa del concert quelcom proper i personalitzat.

El show irreverent

L’espectador ja ha estat avisat: a Els dimarts de l’Albert el que veurà és un show imprevisible i irreverent. Hem de recordar que l’Albert no és el que es qualificaria com políticament correcte. Les drogues, l’alcohol, la mort o l’assassinat són temes recorrents a les cançons i monòlegs de l’Albert.

Si pertanyeu a cap col·lectiu minoritari o penseu que hi ha temes amb els quals no s’hauria de fer humor, penseu-ho dos cops abans d’assistir-hi. No és un espectacle apte per a ments, o pells “sensibles”.

Queda molt clar la intenció d’Albert Pla: provocar. Ja sigui de manera positiva o negativa, no vol que ningú marxi de la sala de teatre sense una opinió. Sigui la que sigui.

Petites històries a cada cançó

Malgrat les temàtiques de les cançons no siguin del gust de tothom, s’ha de destacar un punt fort. Cadascuna explica una història, des del principi fins al final. No és una cançó habitual, amb una tornada o amb un pont cap al final. No hi prima la melodiositat d’aquesta. El que vol l’Albert és explicar un conte.

Un cap tallat que encara duu a la boca una burilla de cigarreta. Una ruta pels pobles catalans anant de festa. Una manifestació de gent que coneix a una persona. Aquests són alguns dels punts centrals de les cançons que presenta Albert Pla.

Amb l’humor i la controvèrsia com a principal objectiu, els acudits es troben molt presents a tot el show. No sempre són acudits gaire elaborats i molts cops es recorre a la repetició d’elements per a crear el factor humorístic.

Els monòlegs, un fort connector

El que diferència aquest show dels altres és que s’introdueix el monòleg. Entre les cançons, l’Albert es posa a parlar amb el públic com si es tractés d’una mena de confessionari. D’aquesta manera, les cançons no es troben orfes dins el show. L’espectador va entrant en situació, un recurs que funciona molt bé tant per seguidors de l’artista com per a gent que és el primer cop que escolta les cançons.

Albert Pla aprofita aquests moments per a interactuar amb el públic. Parla amb ell. Fa preguntes. Els enfoca amb la seva llanterna. Es mou per la platea. D’aquesta manera aconsegueix que el públic sempre estigui atent, a banda de crear un vincle amb aquest.

El vincle de l’Albert Amb el públic és molt visible quan un es troba a la sala. Es palpen les ganes d’interactuar. I es veu com alguns dels espectadors que no poden estar-s’hi de mouure’s a les butaques. La interacció del públic, que Albert aconsegueix molts cops sense proposar-s’ho, denota que l’artista guanya seguidors pels seus pròpis mèrits.


  • El que més m’ha agradat: la introducció dels monòlegs entre les cançons. Malgrat no m’han semblat especialment graciosos, em semblen una molt bona manera de posar a l’espectador en situació. Les persones que coneixen les cançons saben que esperar i els hi genera emoció. I a les persones que no les coneixen, els hi posa en situació i genera curiositat.
  • El que menys m’ha agradat: el factor humorístic. Molts cops es feia ús de l’acudit “fàcil” o de temàtiques controversials. L’humor d’Albert Pla no ha acabat sent del meu gust.

Marta Antelo

Humanista y lectora. Apasionada de la literatura y el arte.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *