Crítica: Estranys en un tren – Teatre del Raval

3.5 out of 5 stars (3,5 / 5)

Estranys en un tren. Una novel·la de Patricia Highsmith que va ser adaptada al cinema per Alfred Hitchscock… un repte difícil que el Teatre del Raval ha entomat amb professionalitat.

Estranys en un tren arriba al Teatre del Raval en una adaptació teatral

Dos homes es troben en un tren. No es coneixen de res. En Guy vol llegir i tenir un viatge tranquil. En Bruno insistirà fins que acabin parlant tots dos. De tot… fins que en Bruno proposa que s’expliquin allò més íntim. Al capdavall, no es veuran mai més… quina importància pot tenir?

En Bruno confessa el seu odi pel seu pare adoptiu. En Guy confessa la mala situació amb la seva dona, de qui es vol divorciar. Aleshores en Bruno li fa una proposta: en Guy matarà el pare del Bruno i en Bruno matarà la dona del Guy… i ningú no sospitarà de cap dels dos perquè són dos desconeguts que no tenen cap relació entre ells.

A partir d’aquí, la trama s’intensifica… no només amb els assassinats… sinó amb la psicologia dels dos personatges i la seva relació amb la gent que els envolta. En Guy es troba ficat en una espiral de violència psicològica de la que no es pot escapar.

Estranys en un tren és un muntatge que sembla una pel·lícula antiga. La direcció d’Empar López fa que els intèrprets tinguin la mateixa gestualitat que els personatges de les pel·lícules dels anys 40 i 50, on res no sembla natural, on es destaca que allò no és real.

Bones interpretacions

En els dos papers principals hi troben Xavi Carreras (Charles Bruno), i José Barón (Guy Haines). Al seu voltant, uns secundaris que acaben d’embolcallar el muntatge: Laura Sancho (Anne Faulkner), Carlos Vicente (Arthur Gerard), Mercè Rovira (Elsie Bruno) i Ramon Bonvehí (Frank Myers).

Unes interpretacions correctes que van agafant embranzida segons avança l’obra. Són actors professionals i tenen un aire a amateur que ens fa sentir-los propers, com si haguéssim anat a veure uns amics que estan muntant una obra de teatre.

El vestuari té un molt bon disseny. Un vestuari que es porta directament a l’època de la pel·lícula, el referent més potent que tenim d’aquest text.

L’escenografia està formada per baguls negres, amb peces metàl·liques. Baguls com els trobem per traslladar equips de so, peces delicades. Baguls de diferents mides que, posats de forma diferent, recreen un tren, la casa de Bruno, la casa de Guy, el despatx d’arquitectes, l’estació…

L’obra està muntada en escenes. Cada escena podria ser ben bé un fotograma separat que s’uneix a l’altre, després d’un fosc, per anar creant una cadena… fotograma a fotograma es fa una pel·lícula. Escena a escena es fa una obra de teatre. Aquesta idea, que en principi és molt bona, fa que el muntatge sigui lent. Els canvis entre escenes es fan llargs i, quan s’encenen els llums, els canvis són tan petits que ens preguntem si calia fer aquesta mena de transició…

Estranys en un tren, al Teatre del Raval, és un muntatge per reviure i recordar un clàssic que ens posa la pell de gallina.


  • El millor de l’obra: el text i el vestuari.
  • El pitjor de l’obra: les transicions entre escena i escena, que allarguen el muntatge innecessàriament.

Nicolas Larruy

El teatre m’agrada des de què tinc memòria. De ben petita ja anava a veure el Cicle de Teatre per a Nens i Nenes de Cavall Fort, al Romea… i ja no he deixat de gaudir del teatre. Per a mi, el teatre és salut, és felicitat… és vida! Actualment, a més de col·laborar a Espectáculos BCN, i de dedicar temps al teatre amateur, faig de jurat a la Mostra de Teatre del Raval i al Concurs de Teatre del Foment Martinenc; també col·laboro a Ràdio Montornés.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *