Crítica: Final de partida – Teatre Romea

Final de Partida, Teatre Romea

3.5 out of 5 stars (3,5 / 5)

El Romea presenta una adaptació de Final de Partida, escrita per un dels referents del teatre de l’absurd: Samuel Beckett. El dramaturg irlandès, que negava pertànyer a aquest corrent d’origen literari, la va escriure el 1957, any en què es va estrenar al Royal Court Theatre de Londres i és una de les seves obres més conegudes junt a «Esperant Godot».

Sergi Belbel dirigeix Final de Partida amb un repartiment de luxe

Sergi Belbel dirigeix Final de Partida que interpreten quatre grans artistes: Jordi Bosch, Jordi Boixaderas, Jordi Banacolacha i Margarida Minguillon.

La trama és la següent: «Confinats dins d’una habitació amb dues finestres que els connecten a un món sense vida, Hamm, un invàlid cec, i Clov, el seu servent, un home coix i hiperactiu, passen el temps i discuteixen. Nagg i Nell, vells progenitors de Hamm, que viuen dins de dos cubells d’escombreries, els acompanyen’.

Final de Partida presenta molts dels trets del teatre de l’absurd

Com veieu, l’argument ja apunta que aquesta no és una obra “habitual” ja que presenta moltes de les característiques del teatre de l’absurd, com l’evident manca de comunicació entre personatges. Per una banda, entre Hamm i Clov que mantenen converses incoherents que no porten enlloc o entre Hamm i els seus pares, tan mancats d’humanitat  que la seva única preocupació és saber si podran menjar farinetes.

Per què serveixes? Per donar-me la rèplica.

Aquesta desconnexió també es dona amb la resta del món com denoten les dues minúscules finestres, a què s’ha d’arribar amb una escala, i la incertesa sobre si hi ha alguna cosa a l’exterior o estan sols al món. Sembla que a fora hi ha el mar i el sol però no ens queda clar si això és veritat o només una mera il·lusió d’uns personatges tancats entre quatre parets dia rere dia.

En aquest punt, l’escenografia hi juga un paper important. Buïda de qualsevol element estètic que faci l’estança més agradable, mostra la sordidesa de l’existència sense sentit dels quatre protagonistes. Com una escena perduda en el temps i l’espai, influïda per l’experiència de Beckett durant la segona guerra mundial.

Així mateix, l’estructura narrativa de Final de Partida no segueix la seqüència esperada: introducció, nus i desenllaç. El text és un seguit de frases, sovint inconnexes, amb múltiples repeticions que ens recorden aquella coneguda pel·lícula “Atrapats en el temps” (o “El dia de la marmota”) en què tots els dies són idèntics però en aquest cas, a més, sense cap mena d’acció. En el fons, però, és igual perquè el títol de l’obra – amb una clara referència als escacs – ja ens avança quin serà el final.

Les preguntes sobre l’existència mateixa o Déu també són freqüents: Per què som (són) aquí? Què hi hem vingut a fer si realment no ens espera res en el futur?  Potser per esmorteir el grau d’existencialisme de Final de Partida, Belbel ha optat per dotar-la d’un punt de comicitat però també pot ser que sigui la pròpia absurditat d’algunes escenes o converses les que provoquin les rialles del públic que contrasten amb el demolidor contingut de l’obra.

El fill de puta. Si no existeix (Déu)
Per què no acabes amb nosaltres?

Uns personatges complexos, difícils d’interpretar

Per altra banda, els personatges de Final de Partida són tan particulars com la pròpia l’obra: complexos, tortuosos i difícils d’interpretar. Només actors amb una llarga trajectòria com Jordi Bosch i Jordi Boixaderas poden assumir amb solvència dos personatges com els de Hamm i Clov que ja van interpretar el 2005 en la cloenda del Grec, dirigits per Rosa Novell.

Un exercici interpretatiu ple de reptes. Com el que assumeix Jordi Bosch que ha depositar la força interpretativa en la part superior del cos (veu i gestualitat) perquè està condemnat a seure en una cadira de rodes. O l’ambivalència de Clov – que oscil·la entre un constant “vol i dol”- que aconsegueix transmetre Jordi Boixaderas, en la pell d’un personatge que pren força a mesura que avança l’obra.

Tampoc deu ser fàcil interpretar els dos progenitors de Hamm (Nagg /Jordi Banacolocha i Nell/Margarida Minguillón) que ens parlen a estones des d’un cub d’escombreries. Com una mena de caps parlants.

Una obra incòmoda que ens expulsa de la zona de confort

La combinació d’una estructura narrativa no seqüencial, un text inconnex i repetitiu, un munt de preguntes existencials, uns personatges tortuosos i unes escenes inversemblats creen un còctel que ens expulsa de la nostra zona de confort perquè ens (re)plantegen el sentit de l’existència. Així doncsFinal de Partida és una obra incòmoda que pot deixar-nos tocats i que segurament no serà del gust de tothom.

Has tingut mai un instant de felicitat?
No hi ha res més divertit que la infelicitat

Arribats a aquest punt i després de destacar el gran treball actoral dels quatre intèrprets, sobretot de Jordi Bosch i Jordi Boixaderas, he de confessar que no vaig aconseguir connectar amb l’obra. Final de partida desprèn tanta amargor i desesperança davant d’una vida buida i sense sentit que em va incomodar. Massa existencialisme per mi però això és només qüestió de gustos.


  • El que més m’ha agradat: l’esplèndida actuació dels quatre intèrprets, sobretot de Jordi Bosch i Jordi Boixaderas, dos papers difícils d’interpretar però molt ben resolts.
  • El que menys m’ha agradat: la manca d’esperança que transmet l’obra però això ja ho sabia abans de veure-la perquè és comuna a altres obres del teatre de l’absurd.

Lluïsa Guàrdia

Filòloga per la UAB i activista cultural per vocació. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ... Màster en Gestió Cultural. Col·legiada pel Col·legi per Periodistes (per exercici professional), membre de l'Associació de Protocol i Relacions Institucionals i sòcia del Cercle de Cultura. M'encanta llegir i escriure.

4 comentarios:

  1. Mai he sortit tan decepcionada com amb aquesta obra de teatre «La ultima partida», La vaig escollir per el nom dels artistes. He trigat anar al teatre des-de la pandèmia, i m’encanta anar-hi, però crec que tornaré estar un temps sense tornar-hi.

    • A mi m’ha passat exactament el mateix. Ni té cap sentit ni hi passa res. Text de culte diuen, serà que els no entesos no el sabem apreciar… no el recomanaria a ningú.

  2. Penso igualment, bons actors però no m’ha arribat. Fa honor al seu gènere. Absurda

  3. Jo també vaig anar-hi per la garantía dels bons actors que apareixen i de fet fan una magnífica interpretació tots ells. Llàstima que l’obra sigui tan insulsa, gairebé no passava res, només diàlegs absurds de desesperança. Crec que per anar-hi t’ha d’agradar molt l’estil de’n Samuel Beckett, si no, és fa pesada. Felicitacions als actors! En especial en Jordi Bosch i en Jordi Boixaderas

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.