[usr 4 img=»03.png»]
Forever Young és una adaptació local del musical del noruec Erik Gedeon dirigida pel reconegut grup català del Tricicle que va veure la llum de sortida el 2011 al Teatre Gran Via de Madrid. Aconseguint gran èxit en l’àmbit espanyol, el 16 de març de 2022 es va reestrenar al Teatre Poliorama on es podrà continuar veient fins al 29 de maig.
Forever Young és una celebració a la vida a través de hits musicals
La història es desenvolupa en una residència geriàtrica d’antics cantants i rockers l’any 2050, on 6 excèntrics ancians i ancianes ja han vist passar la vida davant d’ells i recorden, canten i ballen les cançons que els han conformat. Després que l’assistenta els faci cantar per mobilitzar les articulacions, es crearà un ambient còmic on els personatges cantaran un seguit de hits musicals de pop i rock dels anys 70, 80 i 90.
És un teatre adaptat a l’escena catalana i espanyola ple de referències actuals del món musical nacional i dels mateixos actors: Mercè Martínez, Marc Pujol, Llorenç González, Irene Jódar, Rai Borrell i Marc García Rami.
Ells projecten les seves versions futures en un futur fictici que aconsegueixen fer riure a l’espectador en tot el transcurs de l’obra. Perquè tot obeeix al tòpic del Carpe Diem enfocat des d’una perspectiva còmica i madura, celebrant i honorant la vida i la joventut -emfatitzant en el títol de l’obra Forever Young d’Alphaville-.
Forever Young no és un musical convencional
Forever Young no és el típic musical o obra teatral amb un plantejament, nus i desenllaç que un s’espera trobar. Li manca un eix argumental específic al qual, sumat a la falta de coreografies musicals poc gestuals -recordant que el context és en un geriàtric- a moments pot desembocar en un ritme més lent. Així, l’escena es limita a presentar el transcurs d’un dia de la vida ordinària a la residència on el virtuosisme recau en l’humor i el cant, els dos grans ingredients del musical.
Una selecció brillant de cançons totes elles unides pel leitmotiv del pas del temps inevitable que rodeja la condició humana. Les veus sorprenentment talentoses de tots els intèrprets canten a la vida amb cançons nacionals i internacionals en la seva versió original, acompanyades de diferents instruments, en les quals el públic s’uneix a cantar. Sent el moment àlgid del musical possiblement el moment en què es canten les 2 medlays, pensades i unides enginyosament resultant en una explosió sonora plena de nostàlgia.
Un humor gestual típic del Tricicle
L’humor acompanya des d’un inici tota l’obra, esdevenint l’altre element indispensable. És un humor negre i gestual que juga amb els clixés i estereotips de les persones grans tot destapant el tabú cap a la mort. Encapçalat meravellosament pels actors i actrius, els quals es mouen amb dificultats, deambulen, insulten i es barallen de manera exagerada rosant l’absurdisme que tant fa riure al públic. El to còmic és l’empremta identitària del Tricicle.
El musical parteix de la comicitat per superar els límits dels tabús i per generar una consciència del pas del temps. S’apel·la al públic directament amb un missatge de gran intensitat per fer-lo reflexionar. Sempre amb un to optimístic i motivador allunyat del caràcter trist que pot generar un geriàtric o el pensar en la vellesa i la mort.
- El que més m’ha agradat: la selecció de les cançons. Totes són uns èxits musicals i poder-les escoltar per unes veus brillants ha estat meravellós. I per descomptat la reflexió final, no hagués pogut acabar millor.
- El que menys m’ha agradat: la trama plana del musical. Hagués estat interessant que els personatges haguessin profunditzat en el seu passat o que hi hagués hagut més acció.
