Crítica: Hipólito – Sala Fènix

4 out of 5 stars (4 / 5)

Consulta la cartellera teatre Barcelona

Hipólito: revisión contemporánea del mito de Fedra és un monòleg on la veu de Fedra reflexiona sobre l’amor i la mirada, arribant al públic amb un to vibrant i ple d’emoció. Una proposta que parteix de la tragèdia grega d’Eurípides que ha inspirat a tants autors, i en aquest cas, al dramaturg i director de l’obra Antonio Morcillo López.

Amb un guió que beu de textos de Iannis Ritsos, P.Olov Enquist i del mateix Antonio Morcillo; i una interpretació brillant de l’actriu Bea Insa, l’espectacle va guanyar el premi a la Millor interpretació al Festival Cenit 2012.

Hipólito: una tragèdia actual

Tothom ha sentit a parlar de la tragèdia d’Eurípides del s. V a.C.: Fedra, l’esposa del rei d’Atenes Teseo, s’enamora descontroladament i apassionadament del seu fillastre Hipòlit. Un amor condemnat per la diferència d’edat que els separa. I doblement condemnat davant el destí mortífer d’Hipòlit que deix a la pobra Fedra deambulant desconsolada. Aquest és el punt de partida d’Hipólito d’Antonio Morcillo, on es fa una relectura contemporània del mite grec.

Bea Insa comença interpretant una Fedra grega que narra descriptivament i recorda emotivament la mort del seu enamorat, a qui li van treure els ulls. I ella, una amant desemparada sense força per viure -ja que Hipòlit era el seu motor vital, cosa que el converteix en el personatge central sense ni sortir en escena i raó per la qual l’obra adopta el seu nom- cerca desesperadament la mirada inexistent, buida i inerta d’Hipòlit.

Per després mostrar-nos una excitada Fedra actual que confessa sense vergonya davant el públic aliat el seu enamorament de manera anecdòtica i descarnada. Enmig de la soledat i l’aïllament, en una posada en escena austera, els desitjos obscurs i amagats de Fedra surten a la llum.

La mirada com a eix central de la història

El personatge de Fedra reflexiona sobre tabús encara existents en la nostra societat patriarcal que s’oposen a la llibertat femenina. Una dona madura enamorant-se d’un noi jove és jutjada, però si canvies el gènere als dos substantius el tabú desapareix per convertir-se en un fet admirat i quotidianament visibilitzat. Tot es relativitza segons la mirada, i en aquest cas la poderosa mirada de la societat condemna a aquells que no s’adapten a les regles que aquesta estableix.

D’aquesta manera Bea, interpretant a la Fedra grega i l’actual, i fins i tot interpretant el paper de l’actriu de Fedra, busca 3 mirades: la mirada d’un Hipòlit que ja és mort, la mirada sense prejudicis de la societat, i la mirada del públic durant la funció. Ens trobem amb 3 mirades anhelades i 3 versions del personatge de Fedra que es fusionen en una actuació impressionant. 

Encara que, a moments, el canvi d’interpretació de personatge era massa sobtat i exagerat. És a dir, és cert que passar d’una Fedra grega a una Fedra actual, canviant tota l’actitud i el llenguatge verbal i corporal, és una mostra d’un gran talent d’interpretació. Però a la vegada requereix l’atenció constant del públic i, personalment, em va desconcertar.

Un monòleg de la mà d’una interpretació espectacular

Hipólito compta amb una dosi de bellesa i dramatisme carregada de poesia. L’emoció i la tragèdia es palpa al llenguatge corporal de la intèrpret. Qui aconsegueix transmetre tots els seus desitjos i obsessions, la vergonya i la fermesa, la culpabilitat i la valentia.

Potser les altres mirades no, i d’aquí la reivindicació del personatge de Fedra, però si alguna cosa ha aconseguit Hipólito és ser vist. És a dir, la mirada del públic cercada per tot intèrpret l’aconsegueix Bea com a resposta a la seva brillant actuació. La qual compta amb girs argumentals marcats per la tensió o la calma que es fusiona amb el so del violoncel, tocat pel professional Paul Stouthamer.


  • El que més m’ha agradat: sens dubte que s’acompanyés l’actuació amb el violoncel, estava hipnotitzada.
  • El que menys m’ha agradat: en algun moment se’m feia difícil seguir el fil de l’obra perquè el guió anava massa ràpid i era intens.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *