Crítica: Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard) al Lliure

Consulta la cartellera de teatre de Barcelona

[usr 5 img=»03.png»]

Feia temps que no em quedava sense paraules davant d’una obra de teatre. I això és precisament el que em va passar fa uns dies al Lliure amb Història d’un senglar (o alguna cosa de Ricard). Una joia escènica que no us podeu perdre.

Història d’un senglar narra els conflictes interns d’un actor de segona categoria que s’enfronta al repte d’interpretar un gran paper: el de Ricard III, el monarca deforme i despietat de la tragèdia de Shakespeare. Convençut de la seva vàlua artística, menysté els companys de repartiment, l’equip tècnic i fins i tot al públic amb frases com «El meu regne per un espectador intel·ligent». Us sona la frase?

“Em convideu a fer de Ricard III i m’ho mereixo”

Durant la construcció del personatge de Ricard, afloren les similituds entre l’actor i el monarca anglès. Els dos són ambiciosos, intel·ligents, autoritaris i superbs. A diferència de Ricard lll, però, la deformitat de l’actor és només interna. En què s’assemblen i en què es diferencien? Quina distància hi ha entre persona i personatge?

En què s’assemblen el monarca anglès i l’actor?

A mesura que avança l’obra, la línia que els separa esdevé tan feble que no aconseguim diferenciar-los. Fins al punt que de sobte ens adonem que Joan Carreras parla amb paraules actuals però amb la grandiloqüència i maneres d’una tragèdia shakesperiana. Han desaparegut les línies divisòries? Per tornar de nou al pla actual amb divertides picabaralles amb els tècnics de sala i la resta de la companyia, sobretot el director amb qui no està d’acord. Carreras també interpel·la directament el públic trencant la quarta paret.

Com diu el dossier de premsa «Història d’un senglar és un muntatge que gira al voltant dels mecanismes de poder contemporanis, el desig i el ressentiment, i proposa una reflexió sobre els límits de l’ambició humana«. Un tema recurrent al llarg de la història de la Humanitat que converteix aquesta obra en atemporal.

Poder, ambició i teatre són els grans temes d’Història d’un senglar

Però Història d’un senglar no només tracta d’ambició i poder sinó que, en un exercici de meta teatre, també parla de la funció d’aquest art i de la penúria i manca de reconeixement dels seus professionals. No és casual que l’actor es presenti amb nom propi, Joan Carreras, per erigir-se en veu del món escènic amb una clara al·lusió a la difícil situació del sector. Esperem que la nova consellera de Cultura Natalia Garriga compleixi el compromís de destinar a cultura el 2% del pressupost però em permeto mantenir algunes reserves.

El text de Calderon és àgil, divertit i ric en matisos

La simbiosi entre el brillant text del dramaturg Gabriel Calderon i l’esplèndida actuació de Joan Carreras és tan gran que fa difícil -per no dir, impossible – valorar-los per separat. Les paraules de Calderon brollen de Carreras amb la força d’un torrent d’aigua subterrània que emergeix amb força imparable. Dir que Joan Carreras està brillant és quedar-se curt.

Així mateix, el frenètic ritme d’Història d’un senglar ens arrossega, com en un carrusel, per un ampli ventall d’emocions humanes: menysteniment, ironia, sarcasme, burla,… amb una naturalitat i gestualitat tan ben treballada que, de ben segur, respon a moltes hores d’assaig. Fins i tot quan ens titllen d’ignorants amb frases com «Algú ha llegit un llibre?» no podem ofendre’ns sinó riure. Els tocs d’humor són freqüents i posen el contrapunt adequat a l’excés de dramatisme que trobem en les obres shakespearianes.

Esplèndida actuació de Joan Carreras

El canvi de registres interpretatius de Joan Carreras és constant. Encara que estigui sol a escena, no podem dir que és un monòleg perquè a través d’ell parlen altres personatges. No només alterna els papers de Carreras i Ricard III sinó que també el de dues de les dones més importants en la vida del monarca anglès: Lady Anne i Lady Margaret. Amb petits canvis de vestuari, entonació i il·luminació les escolten interpretar els seus monòlegs. Com a atrezzo: cordes, politges i llibres i un joc de llums efectista i efectiu.

La mida de la sala Lliure ofereix el grau d’intimitat que necessita l’obra, que es reforça amb els punts de llum. L’escenari central l’ocupa una tarima on una vella butaca fa funcions de tro reial o de tro de lletraferits (no tan reials). Una mirada des de dalt que empetiteix la resta d’humans.

En definitiva, Història d’un senglar és una obra rodona en tots els sentits: un text àgil i intel·ligent, ple de modismes i girs lingüístics que alterna la grandiloqüència de les obres de Shakespeare amb el llenguatge actual; l’esplèndida actuació de Joan Carreras: versàtil, divertit, creïble 100%, tan imbuït del paper de Ricard III que ens deixa bocabodats, i una escenografia i posada en escena que acompanyen perfectament la unió de text i actuació.

Permeteu-me que acabi aquesta ressenya expressant el meu reconeixement als i les professionals del sector de les arts escèniques que, malgrat, les circumstàncies, ens ofereixen espectacles com aquest. Moltes gràcies!

• El que m’ha agradat més: tot.
• El que m’ha agradat menys: no poder veure actuar Joan Carreras una estona més.