Jauría parla sobre la violació d’una noia per part de cinc homes durant les festes de San Fermín del 2016 que van fer saltar totes les alarmes socials. Què havia passat? Aquest brutal fet és el que reprodueix Jauria, de Jordi Casanovas, a partir de les declaracions del mediàtic judici que es va fer entre 2017 i 2019.
Jauria reprodueix el mediàtic judici de «La Manada»
Jauria es va estrenar el 2019 a Avilés, ha fet gira per Espanya i Catalunya i ha rebut nombrosos premis. Entre ells, el premi Max 2020 a Millor espectacle i Millor Adaptació (Jordi Casanovas) o el XVI Premi Cultura Contra la Violència de Gènere atorgat pel Ministeri d’Igualtat. Ara la podeu veure al Teatre Romea en una versió que alterna català i castellà (declaracions).
7 de juliol de 2016. Festes de San Fermín (Pamplona). Ella s’ha quedat sola perquè el seu amic ha anat al cotxe i coneix un jove que li presenta quatre amics. Xerren i fan bromes. Normals, segons ella. De contingut sexual, segons ells. La noia decideix marxar de matinada i els cinc homes s’ofereixen a acompanyar-la…
No imaginé que fuera a pasar nada. Todo parecía normal.
A partir d’aquest moment comença un malson de violència masclista i menysteniment que va trasbalsar la seva vida i va tenir un gran impacte social, mediàtic i legal. “Un cas que va sacsejar el concepte de masculinitat, de consentiment i d’agressió sexual a la nostra societat. Un judici que va marcar un abans i un després”.
El text de Casanovas es basa en la transcripció de les declaracions
Els fets es basen en la transcripció literal (verbatin) de les declaracions de víctima, acusats i testimonis durant el judici. Jordi Casanovas no ha afegit informació però sí que ha estructurat el contingut per donar coherència narrativa a l’obra. En la primera part es descriuen els fets i en la segona els dos judicis i les reaccions de diferents parts. Les declaracions són contradictòries i el vídeo que van gravar els agressors susceptible de doble interpretació.
La pregunta que plana en la sala del tribunal i en l’opinió pública és: l’absència d’oposició explícita física o verbal suposa que accepta mantenir relacions sexuals? La rotunda resposta a aquesta pregunta és negativa. Què podia fer una noia de 18 anys contra 5 homes adults i forts que actuaven en grup? Una manada, com es deia el seu grup de WhatsApp i com els mitjans de comunicació van batejar el cas.
Yo lo único que quería era que acabasen para poder irme a casa.
El tribunal, compost per homes, no la va creure. En canvi, l’opinió pública sí i va fer sentir la seva veu, alta i clara: “Yo sí te creo”. El judici es va convertir en una segona violació. Ella va haver de justificar cadascuna de les seves paraules i gestos per demostrar que no havia consentit. A ells, no els calia perquè la seva conducta no semblava qüestionable o no ho havia estat fins aleshores.
Grans interpretacions i bona combinació d’elements escènics
El realisme i la bona articulació del text de Jordi Casanovas dona força narrativa a Jauría però al bon resultat final hi contribueix decisivament l’hàbil direcció de Miguel del Arco que combina a la perfecció la resta d’ingredients per provocar la reacció del públic.
- La gran interpretació d’Ángela Cervantes que aconsegueix transmetre dolor, tristesa i solitud, no només davant dels fets sinó també dels tribunals, i evidencia la ingenuïtat pròpia de la joventut.
- Per la seva banda, els cinc agressors (Artur Busquets, Francesc Cuéllar, Quim Àvila, David Menéndez i Carlos Cuevas), amb actuacions més irregulars, mostren com en grup es poden fer coses que mai faríem en solitari i com el model masculí transmès durant generacions s’ha d’erradicar definitivament. “Yo no suelo hacer eso” diu un dels acusats.
- Els moviments a escena contribueixen a reforçar aquesta dualitat individu/col·lectiu, ja que en algunes escenes els cinc actors es mouen com si fossin un únic ens, sense cervell, emocions ni escrúpols. Potser també els tribunals, els mitjans de comunicació i la veu popular van actuar de forma grupal.
- El vermell dels típics mocadors dels San Fermín és l´única nota de color a escena. Com a atrezzo, cadires metàl·liques, paret gris, llums de neó i una petita cavitat al centre de l’escenari que simula el portal de l’escala on es va produir la violació. Gris i sòrdid com tot el que va passar.
Jauría és una obra que ens sacseja
Jauría és una obra difícil de digerir que podríem emmarcar-la dins del teatre documental, però és sobretot un exemple del poder revulsiu del teatre, capaç de crear consciència social. La incomoditat del públic, que es remou inquiet a la butaca davant d’alguna escena, ho avala.
Emocions a flor de pell. Indignació per l’actitud violenta i despectiva dels 5 acusats (una mostra de “machos alfa”) convençuts de la supremacia del gènere masculí; pena pel patiment i solitud de la noia, humiliada i abandonada com un drap brut; estupor davant la complicitat inicial de la judicatura; satisfacció pel clam popular en suport de la noia violada i molta vergonya per una societat en què encara es donen aquest tipus de comportaments que ja s’haurien d’haver erradicat d’arrel fa dècades.
En definitiva, Jauría és una obra que – malgrat la seva duresa – s’hauria de veure sí o sí.
- El que més m’ha agradat: la capacitat de sacsejar consciències per provocar canvis socials.
- El que menys m’ha agradat: no se m’acut res.
— COMPRAR ENTRADES —
