[usr 2,5 img=»03.png»]
A La casa del dolor coneixem a en Juli, un home que pertany a una família benestant; d’aquelles que tenen aficions selectes, minyona i un gran quadre al saló. Avui s’ha graduat de la carrera de piano i la seva modèlica família burgesa l’espera a sopar. Es fa tard i en Juli no arriba. De sobte, reben un breu missatge: «No m’espereu”
La casa del dolor forma part del cicle 3D
Aquest és el punt de partida de La casa del dolor, una de les obres que forma part del cicle 3D en què el TNC es compromet a produir tres obres de teatre contemporani l’any. En aquest cas, en col·laboració amb l’Institut Valencià de Cultura. L’obra, escrita i dirigida pel dramaturg valencià Víctor Sánchez, està interpretada per un mixtura d’artistes valencians i catalans: Pol Monen, Lina Lambert, Júlia Genís, Carles Sanjaime, Antonio Escámez i Amparo Fernández.
A La casa del dolor cada membre de la família afronta de diferent manera la inesperada i inexplicable desaparició de Juli. A mode de caleidoscopi que canvia de forma i intensitat segons qui l’usa, descobrirem com projecten en Juli els seus anhels i temors més profunds.
- Cecília (Lina Lambert) ha transmès al seu fill l’amor per la música i la viu a través d’ell. El triomf de Juli és també el seu. El dolor per la seva desaparició la condueix a la consulta d’un psicòleg.
- Al Francesc (Carles Sanjaime) li agrada la cacera, afició que en Juli no comparteix però l’acompanya perquè és conscient de la gran soledat del seu pare. La búsqueda de Juli, basada en l’acció, el portarà a diferents indrets com un confessionari o l’infern. Pare i fill no tenen res en comú.
- La similitud de noms entre el Juli (Pol Monen) i la Júlia (Júlia Genís) evidencia la connexió entre els bessons així com les figueres que es van plantar el dia del seu naixement. Mentre la figuera de Juli dona fruits perquè rep els raigs de sol. La de la Júlia, resta a l’ombra i no dona figues. Ella és l’ovella negra de la família, aquella de la qual ningú n’espera res. A diferència dels seus progenitors, la Júlia es queda a casa mirant melodrames de Hollywood a la TV. Ara, per fi, podrà créixer sense l’ombra del seu germà perfecte.
No saps què és tenir com a germà la Immaculada Concepció
La casa del dolor mostra diferents maneres d’afrontar la desaparició d’un fill
La casa del dolor mostra les entranyes d’una família que aparenta ser perfecte però que no n’és. Ens parla dels rols que assumim al llarg dels anys en el si familiar i dels quals no podem desempallegar-nos encara que representin el personatge i no la persona. D’haver de respondre davant dels altres de la imatge que s’han format i que projectin en nosaltres les pors més profundes. Però, sobretot, tracta de les diferents maneres d’afrontar una pèrdua.
La desaparició d’un fill és pitjor que la seva mort
Com diu l’autor de l’obra, Víctor Sánchez: “La casa del dolor és un viatge pel melodrama dels horrors d’una família que podria ser qualsevol família».
Una estructura narrativa complexa, plena de símbols i elements onírics
L’estructura narrativa de La casa del dolor és complexa perquè la trama es bifurca en tres línies paral·leles i algunes subtrames. Els canvis de gir i la presència de símbols i elements onírics (les figueres, el vent, la pell de cérvol, la cacera, les ales d’àngel, les pitonisses, etc) que només entenem al final de l’obra que ens retorna a l’inici -i no puc explicar – en dificulten el seguiment. Així mateix, el moviment de l’escenari que canvia de forma per adaptar-se a l’argument, en algun moment resta visibilitat al públic. Tenim la sensació de rebre tants ímputs que no tenim temps de processar-los.
L’única manera de sortir és entrant
El tema que planteja La casa del dolor és interessant però el desenvolupament de la trama – amb un excés de girs, símbols i elements onírics – unes interpretacions correctes però irregulars, un ritme lent i una posada en escena que no acaba d’estar ben resolta, fan que l’obra no acabi de convèncer.
- El que més m’ha agradat: el tema de l’assumpció (i enquistament) de rols familiars és interessant així com un argument «capicua».
- El que menys m’ha agradat: l’excés d’elements narratius i simbòlics que dificulta el seguiment de l’obra.
