La Disputa (Voltaire – Rousseau) ha tornat al teatre Romea perquè hi va haver molta gent que es va quedar amb les ganes de veure-la i gaudir-la… I molta gent que es va quedar amb les ganes de re-veure-la i re-gaudir-la. Perquè La Disputa és un espectacle intel·ligent que no és gents paternalista ni condescendent. El públic és tractat com a un públic adult, intel·ligent i educat. I el públic respon molt bé a aquest tracte.
Torna La disputa, el diàleg filosòfic entre Voltaire i Rousseau
La Disputa és la posada en escena d’una trobada, fictícia, entre dos pesos pesants de la filosofia: Voltaire i Rousseau. El text, de Jean-François Prévand, està molt ben construït i dona a cadascun dels filòsofs una personalitat i característiques diferents. L’autor ha sabut trobar un equilibri entre la filosofia, el teatre, el diàleg… i un humor que es mou entre la sornegueria, el sarcasme més cru i la ironia més esmolada.
En Jean-Jacques Rousseau (Pep Planas) es presenta a casa d’en Voltaire (Josep Maria Flotats) per queixar-se d’un pamflet que han publicat en contra seva. En Jean-Jacques Rousseau vol esbrinar qui és l’autor d’aquest pamflet que, pel que va mostrant, el coneix força bé. Li demana ajuda a Voltaire per poder arribar a una conclusió sobre l’autoria del pamflet.
La trobada comença de forma força amigable, tot i que la ironia sobrevola tota la conversa… però, de mica en mica, els dos filòsofs s’enfronten en una discussió filosòfica on cadascú defensa la seva manera d’entendre el món, la societat, la humanitat. Un diàleg ple d’idees on la ironia es va convertint, de mica en mica, en un sarcasme cruel.
Pep Planas i Josep Maria Flotats estan esplèndids en els seus papers
Són convincents quan defensen els seus arguments i ens fan ballar el cap d’un costat a l’altre... ens fan entrar en el seu joc ple d’ironies i de sornegueria subtils i ens arrenquen un somriure amarg amb els seus sarcasmes. No és només un duel d’idees, és també un duel interpretatiu de primera, que es gaudeix des de la primera frase.
Una posada en escena molt convincent
L’escenari representa el saló de Voltaire, amb un tapís al fons i uns mobles que reflecteixen el luxe en el que viu el filòsof. El vestuari, de Renato Bianchi, és un contrast més entre Voltaire i Rousseau. Un vestuari molt ben dissenyat que reflecteix molt bé una època. És un detall que s’agraeix que, en el muntatge de Barcelona, no es facin servir ni les perruques que es feien servir en el muntatge de Madrid. El muntatge queda molt més natural i creïble en una trobada «informal» entre dos filòsofs.
El detall del disseny d’il·luminació que, de forma subtil, va enfosquin l’escena al final de l’obra, quan es fa de nit i desapareixen els canelobres és un indicador més del rigor amb què s’ha muntat aquesta obra.
Una direcció plena de ritme
La direcció de Josep Maria Flotats sap donar ritme al diàleg, sap jugar amb les pauses, amb els moviments escènics, amb les entrades i sortides i, sobre tot, en els gestos i en com es diu el text. El català emprat és impecable. Un català on hi sentirem les vocals neutres, les «LL», les africades i les fricatives sordes i sonores… un català on podem diferenciar bé les «E» i les «O» obertes i les tancades. Un text que es declama i que arriba a tota la platea.
La Disputa (Voltaire-Rousseau) és un text per gaudir-lo i per tornar-lo a gaudir. Amb un sol cop no en tindreu prou. Perquè no és només el text. És com es diu el text. És la interpretació. És tenir cura de tots els detalls del muntatge, fins al més petit.
- El millor de tot: el text, les interpretacions, la direcció, la pronunciació.
- El pitjor de tot: en alguns moments, hi ha diàlegs que es diuen molt de pressa… les persones que no estiguin avesades a aquella velocitat tan alta es poden perdre alguna frase… per això recomanem anar-hi un parell de cops… o tres…
