Crítica: La dona que va cridar tant que es va buidar – Sala Fènix

4 out of 5 stars (4 / 5)

Què passaria si l’Àgata de La filla del mar d’Àngel Guimerà fos una actriu del segle XXI, amb problemes i preocupacions del segle XXI? Poca gent es deu haver fet mai aquesta pregunta, però la resposta pren forma en un brillant monòleg en què Maria Ten dona veu a quatre personatges femenins de l’obra d’Àngel Guimerà, explorant els seus anhels i preocupacions a la vegada que explora els propis d’una dona actual, tan plena de ràbia i frustracions com totes nosaltres.

La dona que va cridar tant que es va buidar crida – dins de l’aigua, no us preocupeu pels vostres timpans – a la Sala Fènix com si cridés dins del teu cap, convidant-te a cridar i a buidar-te amb ella en el duet més eixordador de la història. Punyent, penetrant, literari, però també divertit – molt, de fet! – i tan proper que et llegeix ment i cor alhora que exposa els seus.

La dona que va cridar tant que es va buidar arriba a la Fènix

En la intimitat de la Sala Fènix, tot fosc, una sola dona cridant dins d’un recipient d’aigua. L’expressió d’una emoció tan intensa i profunda gairebé xoca d’entrada, però La dona que va cridar tant que es va buidar no és ni la meitat d’intimidant que el que una presentació tan franca – o el fet que sigui un monòleg dramàtic – pot fer pensar. D’intimidant, de fet, ho perd tot el moment en què t’adones que la jove actriu que et parla de frustracions quotidianes, d’Oreos i de les maleïdes hormones premenstruals és tan tu com qualsevol dona vivint una situació inestable en aquests temps inestables.

I és que La dona que va cridar tant que es va buidar és un relat interior femení, actual i propi d’una generació vulnerable i insegura amb res clar i tot difícil. El centre de l’obra rau en l’Àgata, una barreja entre l’actriu moderna i el personatge fictici, però la incorporació d’altres veus femenines de Guimerà com la Maria Rosa, la Blanca i la Marta dona un seguit de capes extra a l’obra que no es poden negligir i que eleven l’espectacle d’un monòleg sobre la ràbia femenina actual, a parlar sobre la ràbia i l’ofec femení com a sensacions atemporals i universals, presents tant si són exposades a l’escenari com si s’han de llegir entre línies en una peça de teatre.

Els personatges de Guimerà independents de la seva història

El toc literari de Guimerà serà més que apreciat per a tothom amb una mica de coneixements de les històries i personatges que es tracten, però no és imprescindible per poder valorar i veure’s a si mateix en La dona que va cridar tant que es va buidar. La universalitat i atemporalitat de la frustració femenina li dona (tristament) l’avantatge de fer-lo totalment accessible per l’espectador que no coneix l’obra de Guimerà més enllà del títol de Mar i cel.

La lectura que fa Maria Ten dels personatges és des d’una perspectiva personal i actual que no pretén necessàriament fer-ne cap estudi literari profund. En lloc d’això, Maria Ten adopta aquestes dones fictícies sota l’ala, se les fa seves i es posa a la seva pell deixant que parlin a través d’ella. L’exercici no busca acabar en una revista literària, sinó més aviat empatitzar amb elles com a dones que senten ràbia i tenen desitjos, i que en parlen, com també ho fa una actriu del segle XXI, i qualsevol espectadora a la Sala Fènix. I com parlen!

La interpretació: Totes en una dona

Maria Ten i la Companyia Les Fugitives no són novelles en l’experiència de detectar i disseccionar una feminitat compartida a través de personatges històrics o ficticis. Ho van explorar ja en espectacles com Dona-Foc o W.I.T.C.H, entre d’altres, tots en formats diferents. Ara, a La dona que va cridar tant que es va buidar, Maria Ten aconsegueix representar-ho de forma magistral en un monòleg d’una hora que no ho sembla.

La lectura que fa dels personatges, com hem dit, és pròpia i lliure, però és sobretot la seva interpretació la que fa de l’Àgata, la Blanca, la Maria Rosa i la Marta tan properes, i dels problemes i preocupacions de cadascuna tan dolorosos i reals. En una actuació de molt mèrit que manté la intensitat en cada segon, Ten aconsegueix una caracterització clara de cada personatge que facilita tant la comprensió com el gaudi de l’obra, i tot plegat mostra l’habilitat interpretativa de l’actriu.

La ràbia que fa riure

L’Àgata de Maria Ten parla sobre temes molt punyents i íntims, però el seu discurs de tu a tu és tan divertit que sorprèn i tot. Humor i frustració es donen la mà en una juxtaposició que Ten equilibra de forma molt ben aconseguida. A això també se li suma el rerefons literari de l’espectacle, que estableix una  tensió constant entre l’humor de veure’s reflectida amb tanta franquesa i gràcia en les frustracions sobre escena, i l’amenaça constant de la tragèdia ja decidida de les vides de les dones que coneixem de la ficció. Podem imaginar esperança encara, per elles?

En definitiva, La dona que va cridar tant que es va buidar fa riure per no plorar, o més aviat riure per no cridar. Ella, però, sí que riu, plora i sobretot crida per a totes nosaltres, i per a totes aquelles dones que, com l’Àgata, la Blanca, la Maria Rosa i la Marta, també necessitaven buidar els seus crits al mar, al cel, a la Terra Alta… o a la Sala Fènix.


  • El que més m’ha agradat: La capacitat de Maria Ten tant d’explicar a l’espectador la història principal com d’encarnar quatre personatges diferents cadascun amb els seus trets característics fan que el monòleg sigui molt i molt entretingut, i que una hora passi en no res.
  • El que menys m’ha agradat: Els llums utilitzats en les escenes que simulen una disco sobten en un primer moment i poden arribar a ser força molestos en una sala tan petita i a distreure del que està dient l’actriu.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *