[usr 3,5 img=»03.png»]
L’Àlex Rigola presenta al Grec 2021 una adaptació lliure d’un fragment de La Gavina de Txékhov. És el director i l’autor d’aquesta peça teatral, però, a més a més, en Rigola també hi apareix a l’escenari i ho fa sense interpretar a ningú, fent d’ell mateix, juntament amb la resta de repartiment que barreja el metateatre, l’autoficció i la clàssica peça del dramaturg rus.
La Gavina, una adaptació que barreja autoficció, metateatre i fragments existencialistes
És el temps de l’autoficció, això està clar. I és un tipus de teatre interessant, divertit i sincer que pot agradar o no pot agradar. A mi, personalment, m’agrada a mitges: m’agrada quan sorprèn, quan connecta amb mi, quan m’interpel·la.
L’adaptació d’en Rigola juga molt bé a aquest joc: des de bon començament, els actors i les actrius ens parlen d’ells mateixos, però també dels seus personatges. S’aconsegueix crear un vincle entre la realitat i la ficció que mostra com aquestes dues planes de la creació no van tan deslligades i, per això, està tenint tant d’èxit l’autoficció: perquè qualsevol obra d’art pot parlar de tu mateix, pot empatitzar amb tu, amb les teves experiències i amb la teva manera de veure part de la vida.
Des de bon començament, els actors ens parlen directament a nosaltres, al públic, trencant la quarta paret i incloent-nos en l’obra. Perquè parlen d’ells, parlen de nosaltres, parlen de la vida i parlen de la ficció de Txékhov. Parlen de tot i ho fan amb un to molt natural, còmic i amb «picabaralles» divertides dels uns contra els altres (que reflecteixen el conflicte dels personatges de l’obra). Aquest punt de partida és original, fresc i divertit.
L’autoficció omple l’espai
La idea principal de crear un vincle entre la ficció de La Gavina i la realitat dels mateixos actors i actrius que l’interpreten m’agrada. I, a més, ho trobo encertat perquè aconsegueix mostrar-nos com aquestes dues línies que semblen contràries, en realitat, conviuen molt més properes del que pensem i, moltes vegades, fins i tot, es poden desdibuixar.
De fet, els conflictes dels personatges, per molt que estiguin vinculats amb l’acte teatral, són totalment extrapolables a la vida en global: la joventut i les ganes de menjar-se el món, la força (i el dolor) de l’amor, l’autoexigència i la por al fracàs, etc. Tots aquests temes estan presentats en clau teatral, però es poden generalitzar i fer un dibuix del mateix acte de viure.
Però pel meu punt de vista, a aquesta peça hi ha massa autoficció, massa metateatre. Em va faltar més Txékhov, més ficció. Quan acaba l’obra tens la sensació final d’haver vist més aviat una xerrada o un col·loqui, que no pas una obra teatral. Al principi comença bé, però després se li dona massa protagonisme a aquesta part de «veritat» fent que la ficció gairebé desaparegui de l’escenari.
Bones interpretacions
La Chantal Aimée, en Jordi Oriol, en Xavi Sáez, la Melisa Salvatierra i la Roser Vilajosana treballen molt bé. Realment, aconsegueixen protagonitzar aquesta barreja de naturalitat i de ficció. Se’ls veu tímids i nerviosos quan s’interpreten a ells mateixos i forts i segurs quan encarnen als personatges.
Es mouen bé entre aquest fil tan estret i, amb les bromes, les «conyes» i els retrets els uns contra els altres, li donen un bon contrapunt còmic i divertit a l’espectacle.
Massa semblant a Aquest país no descobert…
Veient La Gavina vaig tenir una sensació de déjà-vu constant. I és que, un cop comença l’obra, hi ha molts, moltíssims, elements que em van portar a un anterior projecte d’en Rigola que portava com a títol Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers i que es va presentar a la Beckett.
Tot i que la temàtica és completament diferent, el muntatge no ho és tant. El recurs de diàleg que utilitza l’actriu principal (Melisa Salvatierra) per parlar amb en Rigola és mitjançant una pantalla. El diàleg transcorre així i era així també com se’ns presentava part del text en l’anterior obra. A més a més, la forma de dirigir als actors perquè parlin xiuxiuejant, tota l’estona amb un somriure i que parlin rient i recordant, és clavat a l’anterior producció.
- El que més em va agradar: El to humorístic de l’obra que li dona ritme i connecta amb el públic.
- El que menys em va agradar: Massa pes a l’autoficció i al metateatre. Em va faltar ficció i em va faltar La Gavina.
