Crítica: M’hauríeu de pagar – Atrium

4 out of 5 stars (4 / 5)

M’hauríeu de pagar. Tres monòlegs que ens fan arribar el desassossec de tres persones que ens parlen directament. Una guia de museu que parla amb el grup que guiarà per una visita guiada. Un jove que ven el seu cos. Un músic que està perdent la capacitat de tocar.

M’hauríeu de pagar, tres monòlegs sobre la soledat, a la Sala Atrium

Tres històries que ens fan arribar la soledat que pateixen. Una soledat que han interioritzat i que cadascú intenta portar com bonament pot.

«Estic buida.»

Tres persones que estan soles malgrat tenir gent al voltant. Gent que hi és però sense ser-hi. Gent amb qui no poden comptar. Que formen part d’un decorat amb qui, de tant en tant, hi ensopeguen i també es fan mal. Però un decorat que no fa res més que ser allà. Són gent amb qui creen una relació mínima perquè la guia, el jove i el músic, ja han patit massa i no volen, no gosen, crear lligams.

«Jo sóc la meva filla. Jo sóc qui m’he de justificar l’existència.»

Cadascú dels tres personatges intenta sobreviure en un món que sembla fet per jugar amb ells sense que ells ho vulguin, un món que els empeny, els guia, els fa anar com baldufes… i ells estan sols sense que ningú els doni un cop de mà. Perquè, malgrat estar rodejats de gent, estan sols. Al seu voltant hi ha gent, no hi ha persones.

«Jo formava part d’un banc de proves emocional.»

Són tres persones ben diferents. Una dona d’uns quaranta anys, un jove de vint o vint-i-pocs, un home d’uns seixanta. Una guia de museus, un jove que es ven, un pianista. Tres trajectòries vitals molt diferents i, en canvi, tres persones soles.

«Deixar de fer concerts. Deixar de fer… i deixar de ser.»

Tots tres, parlant amb nosaltres, acaben per fer una catarsi interior que els fa treure una força que sembla que no sabien que tenien. Una catarsi que és un primer pas per deixar enrere retrets, soledat, autocommiseració, autocomplaença… un primer pas per tirar endavant i sortir de la soledat on estan encallats.

«M’hi veig amb cor, demà potser ja no podria.»

Els tres monòlegs són textos molt ben estructurats. El text de Jordi Prat i Coll està en un català barrejat de catanyol, que el fa molt proper al que la gent parla al carrer i l’allunya de l’estàndard que ens agradaria trobar en escena.

El disseny de vestuari és molt correcte. Són tres persones com qualsevol altra. Al carrer, no els distingiríem entre una multitud. La il·luminació s’adapta al moviment i al text de forma subtil.

La direcció de Jordi Prat i Coll fa que cada monòleg tingui molta vida i, al mateix temps, sigui prou inquietant. Ens fa riure a estones i ens fa sentir intranquils. Àurea Márquez, Albert Pérez i Francesc Cuéllar/Carles Roig en són els tres intèrprets. Francesc Cuèllar i Carles Rois alternen en el personatge del jove. El dia 16 de juliol, va ser Francesc Cuéllar.

Tres actors que interpreten molt bé els seus monòlegs. Saben passar del registre dramàtic al còmic en un segon. I, sobretot, ens fan arribar una tristesa immensa en tot moment, que cap moment còmic arriba a esborrar. Sense massa moviments escènics, només amb la veu i el cos, transmeten desassossec, soledat, tristesa. Una molt bona direcció.

M’hauríeu de pagar, a la Sala Atrium, és un bon muntatge que està fet de forma molt senzilla per fer brillar els seus tres intèrprets. Uns monòlegs que ens commouen i ens planten una llavor d’intranquil·litat. En sortim tocats.


  • El millor de l’obra: Les interpretacions. Brillants. Plenes de matisos.
  • El pitjor de l’obra: el català del text. Ja ho sabem que el catanyol sembla que és la nova llengua. Però ens agradaria que un bon català brillés en escena, sense interferencies del castellà. I ja sabem que tothom diu «follar, nòviu, capritxós,…» però potser, damunt dels escenaris, podríem cuidar més la nostra llengua. És l’única que és nostra. Si no la cuidem nosaltres, no ho farà ningú més.

 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *