Crítica: L’Emperadriu del Paral·lel al TNC

3 out of 5 stars (3 / 5)

Xavier Albertí s’acomiada de la direcció del TNC amb L’Emperadriu de Paral·lel, de Lluïsa Cunillé, que ens trasllada a un dels barris més coneguts de Barcelona – el Paral·lel – on el glamour de finals dels anys 20 i principis dels 30 contrasta amb les penúries econòmiques d’una població que, com nosaltres, travessen un profund període de canvis.

L’Emperadriu del Paral·lel retrata la Barcelona dels anys 20

Amb L’emperadriu del Paral·lel clou la trilogia d’obres dirigides per Albertí, ambientades en aquesta època: El duo de l’Africana (2007) i Vida Privada (2010). Totes elles contribueixen a dotar de contingut la nostra memòria col·lectiva.

Lluïsa Cunillé reprodueix la transformació política i social de l’antiga Barcelona a principis de la segona República. A la mort de la famosa cupletista del Paral·lel Palmira Ricard (Maria Hinojosa) – basada en la figura de Paulina Montoro – Roc Alsina (Pere Arquillué) rep l’encàrrec d’escriure la seva necrològica. No és una tasca fàcil. Per inspirar-se, assisteix a la vetlla de la vedet a casa d’ella on coincideix amb algunes de les persones que la van conèixer en vida.

Una obra col·lectiva plena de glamour i música

13 actors donen vida a 38 personatgesEls únics que assumeixen un sol paper són Pere Arquillué i Silvia Marsó que interpreta Clara Cisteró, l’encarregada del bar La Tranquil·litat. Alguns dels personatges són inventats mentre d’altres són reals: Carme Sansa interpreta el pedagog Ferrer i Guardia; Roberto G. Alonso a l’escriptor Valle-Inclán i Oriol Genís al polític Alejandro Larroux. També hi són presents figures reals del Paral·lel com Mercedes Serós (Aina Sánchez), el payaso Ramper (Montse Esteve), el còmic Alady (Alejandro Bordanove) i Teresa Claramunt (Carme Sansa).

Música, escenografia i vestuari són els grans protagonistes de L’Emperadriu del Paral·lel

La trama de L’Emperadriu del Paral·lel és senzilla i els personatges poc definits perquè el focus de l’obra es troba en altres elements. Aquest fet es pot atribuir a les característiques del gènere però, de tota manera, és una llàstima no poder gaudir de les excel·lents dots interpretatives de Pere Arquillué, Carme Sansa o Oriol Genís.

  • Les interpretacions musicals que inclouen peces de couplé o tangos entre les quals destaca la veu de Maria Hinojosa i l’acompanyament al piano de Jordi Domènech que ens acull a la sala gran del TNC amb la seva música a piano.
  • L’escenografia que ens porta primer al bar La Tranquil·litat, lloc de trobada d’artistes i escriptors, on Roc Alsina (Pere Arquillué) informa Clara Cisteró (Sílvia Marsó) de l’encàrrec rebut. Mentre, des del fresc de la paret escoltem les sàvies paraules de grans pensadors de l’època. Després ens situen al trist edifici de cinc plantes on vivia la difunta Palmira. Escales i corredisses amunt i avall – que en algun moment ens fan patir – mentre els personatges canvien de paper i de roba sense parar. I unes columnes que, de vegades, dificulten la visió de l’escenari.
  • El magnífic vestuari de la figurinista María Araujo que malauradament va morir l’any passat. Per a l’obra s’han recuperat 38 figurins usats tant en obres del TNC com en altres teatres. Tots ells contribueixen a transportar-nos a una època passada de plomes i lluentons però sense excessos: en la mida justa.

“La política és com els grans magatzems: l’important és l’aparador i no el que hi ha dins”

Malgrat que el muntatge és notable, em vaig quedar amb la sensació de no haver captat el que ens volia transmetre l’obra. Tampoc hi va ajudar gaire la meva ubicació a la darrera fila del pati de butaques.

La tria de L’Emperadriu del Paral·lel per acomiadar-se del TNC ha estat un encert perquè mostra alguns dels trets definitoris de la direcció d’Albertí: la voluntat de recuperar obres de grans escriptors, la conservació de la memòria col·lectiva, els grans muntatges escènics i la música que és una constant, en diferent grau, a les seves obres. Ha estat una sort tenir-lo al capdavant del teatre durant 8 anys. Ara li passa el testimoni a Carme Portaceli.


  • El que més m’ha agradat: la recuperació de la memòria col·lectiva vinculada a un dels barris més emblemàtics de Barcelona: el Paral·lel.
  • El que menys m’ha agradat: la distància emocional amb l’obra.

Lluïsa Guàrdia

Filòloga i periodista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *