Crítica: L’oncle Vània, al Lliure

2.5 out of 5 stars (2,5 / 5)

El Lliure presenta una adaptació de L’oncle Vània que l’escriptor rus Anton Chéjov va publicar el 1899. El lituà Oskaras Korsunovas dirigeix aquesta obra – que es va estrenar a Temporada Alta – amb un repartiment integrat per Ivan Benet, Raquel Ferri, Anna Güell, Julio Manrique, Lluís Marco, Carme Sansa i Júlia Truyol.

El director lituà Korsunovas dirigeix L’oncle Vània de Chéjov amb repartiment català

L’oncle Vània explica com el retorn del professor Serebriàkov i de la seva jove segona esposa Elena a la finca familiar, trasbalsa la vida del germà de la primera dona, Ivan (conegut com l’oncle Vània) i la neboda Sònia. Els dos han treballat sense descans per finançar la vida intel·lectual del professor però ara s’adonen que no és tan erudit com es pensaven. La proposta del professor de vendre la casa per comprar-ne una d’estiueig provoca la ira de Vània que se sent enganyat i estafat.

Davant la frase que repeteixen tant l’oncle Vània com el professor en diferents moments de l’obra – “El que cal és treballar” –  la qüestió que es planteja és per a qui, per a què?

A la trama principal, s’afegeixen els amors no correspostos de tres dels protagonistes. Ivan/Vània (Julio Manrique) s’enamora de la bella Elena (Raquel Ferri) que el rebutja perquè se sent atreta pel doctor Àstrov (Ivan Benet) a qui Sonia (Júlia Truyol) estima en silenci des de fa temps. Tot sota l’atenta mirada de la mare d’Ivan (Carme Sansa) que venera el professor i l’entranyable iaia (Anna Güell) per qui tots senten un gran afecte.

Un solvent grup d’intèrprets que no llueixen prou

L’acció transcorre en un espai escènic dividit per una gran i translúcida mampara corredora que filtra i allunya l’acció, a l’hora que obliga els personatges a usar micro. A la banda interior, el menjador de la granja (amb un aparador, una gran taula, cadires,.) presidit pel vodka. A fora, el pati des d’on els personatges desfilen, un per un, per adreçar-se al públic i trencar així la quarta paret.

Tenim la sensació, però, que la connexió amb nosaltres és més intensa que la que uneix el grup d’actors i actrius que interactuen amb una certa distància, com si els faltés el lligam emocional. Aquesta falta de connexió fa que no ens arribi la intensitat de sentiments de l’obra de Chéjov: admiració, desengany, ira, penediment…

La solvència professional dels intèrprets augura el bon resultat de l’obra però la construcció d’alguns dels personatges no resulta creïble. Aquest és el cas del roquer de Letònia Kaspar Bindeman que interpreta un Teleguin que ens sorprèn amb els sons d’una guitarra elèctrica o un oncle Vånia interpretat per Julio Manrique que adopta un aire patètic i còmic que no li escau gaire. Tampoc llueix – com podria – en l’escena en què desferma la seva ira contra el professor, punt àlgid de l’obra.

D’altres interpretacions resulten més convincents com la d’Ivan Benet (Doctor Astrov) o Lluís Marco (professor Serebryaov) però sense arribar a la qualitat interpretativa a què ens tenen acostumat. Júlia Truyol (Sonia) és la més encertada en el to i intensitat del seu personatge.

Cal modernitzar tant els textos clàssics?

Per altra banda, els elements que pretenen modernitzar l’obra no acaben d’encaixar i ens allunyen de la versió original de Chéjov. Com passa amb la sorprenent aparició d’una guitarra elèctrica o un telèfon mòbil, els moviments repetitius de l’última escena que no entenem, la projecció de primers plans en directe, la música de piano que omple els silencis amb un so repetitiu o l’excés de comicitat que no s’adiu a aquest drama rural de Chéjov i que contradiu les paraules sobreimpreses en pantalla: “Amb un temps com avui, seria bonic penjar-se”. Estranya frase, no?

La modernització dels textos clàssics acostuma a provocar controvèrsia. Sol respondre a la voluntat d’apropar-los als més joves però pot provocar una estranya barreja d’elements que no acaben de lligar. Un factor que, en canvi, sí que l’apropa als nostres dies és la defensa mediambiental que impregna L’oncle Vània que, de fet, està basada en una obra de teatre anterior de Chéjov titulada El dimoni de fusta.

Em va sorprendre l’entusiasme dels aplaudiments. Les tres hores de funció se’m van fer llargues però ja sabem que les experiències culturals – i totes les altres, clar – són subjectives. Em pregunto si les obres que representen grans teatres, amb direcció internacional i intèrprets de renom condicionen la bona acollida del públic.


  • El que més m’ha agradat: la defensa de la preservació dels boscos i de la natura, en general.
  • El que menys m’ha agradat: la incorporació d’elements moderns que desvirtuen l’obra original de Chéjov.

Lluïsa Guàrdia

Filòloga i periodista cultural. Amant de totes les expressions culturals: cinema, teatre, música, exposicions, lectura ...

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *