Crítica: Los monólogos de la vagina – Aquarella

4 out of 5 stars (4 / 5)

El text d’Eve Ensler, que ja fa més de vint anys que roda pel món, continua en plena vigència. Això ho he pogut comprovar a la Sala Aquarel·la, de la mà d’Alícia González Laá, Meritxell Huertas i Aina Quiñones.

Alícia González Laá és l’encarregada d’obrir l’espectacle. És ella qui ens parla de la vagina, del que significa per a ella… i per a moltes dones i també molts homes. I és ella la que obre el meló de la diferència de tracte que hi ha entre les coses que tenen a veure amb els homes i les coses que tenen a veure amb les dones. Uns reben tota l’atenció. Les altres… sembla que no cal.

«¿El hombre ha llegado a la Luna y es incapaz de lubricar un puto tampón?»

Los monólogos de la vagina, un espectacle que torna a Barcelona per fer-nos riure i reflexionar

Quan Alícia González Laá sembla que ja acaba, apareix Meritxell Huertas… la seva vagina. I ens parlarà des de dins. Del que sent, del que vol, del que és. Amb cruesa, amb sarcasme, amb ironia… amb molta sornegueria.

«Los gemidos son, de hecho, un lenguaje.»

I després apareix Aina Quiñones, que és la versió jove d’Alícia González Laá. I mentre parlen, fent monòlegs que es creuen els uns amb els altres, o fent diàlegs a tres… o fent diàlegs de besug on no s’escolten… anem aprenent què és una vagina, què representa i per què l’hauríem d’estimar.

«Mi revolución empieza en el cuerpo.»

Un escenari vermell, amb una il·luminació que reforça el vermell. Amb uns mobles coberts amb teles vermelles que les tres actrius van destapant de mica en mica…

El vestuari és variat: Alícia González Laá duu una jaqueta militar que sembla la d’un director de circ… ella hauria de dur la batuta… però és Meritxell Huertas, vestida sense estridència qui li pren el lloc. Aina Quiñones duu un vestit atemporal.

Los monólogos de la vagina és un espectacle que comença com una comèdia i que, quan ja ens té atrapats amb el riure, ens dona una bufetada final per recordar-nos que la vagina és també una arma de guerra… per als enemics de les dones. Les tres actrius omplen l’escenari amb noms de dones que han patit violència. Tenir vagina és ser un objectiu.

«¿Dónde están los hombres buenos?

Los monólogos de la vagina, a la Sala Aquarel·la, és un espectacle ple d’escuma que no oblida que el teatre és molt més que passar una bona estona.


  • El millor: el text. Ágil i incisiu, que diu les coses més serioses amb un punt de comicitat.
  • El pijtor: La manca d’interacció amb el públic. Tot i que és un text escrit, no una improvisació, el text dóna espai a què el públic hi participi… i si l’actriu que rep la resposta no hi està preparada, el ritme es talla.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *